Imatges de l'horror

No he vist les imatges dels 21 egipcis coptes decapitats per Estat Islàmic. Com tampoc no he vist moltes altres imatges de l'horror enregistrades pels mateixos botxins que l'exerceixen. No sé si no en sóc capaç. O si no les vull veure apel·lant a una mena d'objecció de mirada davant de les imatges dels botxins. Algú que sento pròxim, en un sentit afectiu i per la seva perspectiva ètica sobre el món, ha dit i escrit que s'han de veure per tenir consciència de l'horror. Potser sí. En tot cas, sense haver-les vist, no deixo de pensar-hi. Penso que, fins i tot quan ja hi havia càmeres per enregistrar-los, els botxins no filmaven abans els seus crims. De fet, els amagaven. Aquesta ocultació formava part d'una estratègia: intentaven no deixar-ne rastre. Tal actitud no els feia, evidentment, millors. Com tampoc ho són els poders instituïts que, en les clavegueres dels estats, continuen exercint el crim amagadament. A vegades, però, transcendeixen imatges que, gravades per una pulsió irresistible o una fascinació davant del propi exercici de la violència, havien de mantenir-se ocultes o destinades a una celebració privada. Tanmateix, hi ha un horror afegit en el fet que ara hi ha execucions que semblen concebudes per ser enregistrades i mostrades. No deixa d'estar en sintonia amb els temps actuals. Una càmera i, per tant, la possibilitat de l'enregistrament està gairebé a l'abast de tothom. I l'exhibició dels actes, fins i tot dels crims, és un capteniment comú i universal.

També penso en el fet que, ho sé perquè m'ho han explicat, aquestes execucions tenen una posada en escena inspirada per cert cinema de la violència i sobretot per videojocs. És a dir, per la cultura dels enemics dels botxins. En tot cas, no sé què és més horrorós: que aquestes imatges formin part del terrorisme o que puguin ser assimilades perquè es consumeixin com a imatges de la violència sense tenir present que aquesta és real.