Subjectes de la fiscalitat
Un dels moments més emocionants de la meva vida recent és l'entrevista que Odei A.-Etxearte va fer a El Punt Avui el 8 de febrer a Joan Iglesias, el director del programa per a la definició d'un nou model d'administració tributària de Catalunya i autor del llibre Una hisenda a la catalana (Angle, 2014). Vaja, també m'emociono quan en Folc i jo sortim del vestidor de la piscina i ell em diu: “Ho tenim tot, papa?”. O quan en Pelaio del Club ens porta pedacets de vedella amb ceps o costelló amb naps i, en veure'ns amb aquella frisança, fa una cara que diu “Sembla que no hàgiu menjat mai calent, collons.” O quan vam menjar cranc de closca tova al Kyo Ya, que deu ser l'únic restaurant amb una estrella Michelin encofurnat en un soterrani i sense pàgina web, perquè diuen que no volen gaire publicitat ni gaires passavolants esnobs.
Iglesias planteja moltes idees interessants, però n'hi ha dues de genials. La primera és que, davant de la incertesa sobre quan tindrem hisenda pròpia, ens fa adonar que ja en tenim, perquè la hisenda la fem nosaltres mateixos cada vegada que omplim la declaració de renda. Els contribuents no anem a pagar impostos a cap oficina, ni cap recaptador ve a trucar a casa nostra. Els impostos ja els paguem a través de les nòmines, i el control del procés només es fa a posteriori. O, com diu el president Mas al pròleg del llibre, “som subjectes de la fiscalitat i no pas objectes del poder fiscal”. La imatge que encara tenim molts catalans és que la hisenda s'haurà de traslladar de Madrid a Barcelona, i pensem que, si ja ha estat un calvari aconseguir, per exemple, els papers de Salamanca, què no costarà que ens donin la clau de la caixa. Però la realitat és que l'administració tributària ja s'està construint ara i, per tant, amb la sobirania l'únic que caldrà fer, com qui diu, és que la Generalitat obri un compte corrent per ingressar-hi els impostos.
La segona idea genial és la proposta de fer públic el nom de les empreses que paguen impostos i així donar-los prestigi. Aquesta proposta s'insereix dins el projecte de fer una hisenda basada en la confiança i en la transparència més que no pas en el control i en la por. De fet, Iglesias, que ha estat inspector d'hisenda durant vint anys, comenta que, si la immensa majoria de catalans ja paguen els impostos a una hisenda espanyola distant, és evident que els pagaran amb confiança a una hisenda propera i amable.
Per tant, si el frau fiscal ja és baix en un estat hostil que ha fet que generacions de catalans desitgessin amagar els diners a sota d'un rajol o en un banc estranger (i per això crec que no sóc l'únic que, tan sols per no haver de suportar els mitjans de comunicació que, rere l'aparença de la vigilància moral, no fan sinó viure de l'escàndol i de les imputacions, no li sembla ni bé ni malament el que hagin pogut fer o desfer la família Pujol), si el frau fiscal ja és baix, doncs, la hisenda pròpia ens ha de permetre, a més, establir una nova relació col·lectiva amb els diners i alliberar-nos dels hàbits heretats basats en la por, la desconfiança i la insidiosa gasiveria.
D'altra banda, la idea de vincular els impostos al prestigi social i al màrqueting és una altra fórmula concreta per aconseguir la redistribució econòmica en el nou escenari regit pel mercat global. Les propostes d'Iglesias potser no contenen cap retòrica revolucionària, però, precisament per això, prometen canvis positius i tangibles dins de les possibilitats que ofereix la nostra conjuntura.
