Història artística de la destrucció

uan el 1997 el terratrèmol de l'Úmbria va reduir a pols els frescos que Giotto i Cimabue havien pintat a la basílica d'Assís, l'escriptor Josep M. Fonalleras, des de les pàgines d'El Punt, es va declarar consternat en adonar-se que sentia una pena més fonda per la pèrdua irreparable d'unes obres d'art entre les quals havia passat un matí feliç, que no pas per la mort dels milers de persones que van quedar sepultades sota la runa i a qui no l'unia, de fet, cap vincle. “¿He de plorar per una pedra que em va fer viure o per l'home que la pedra va matar?”, es preguntava confús. Ningú no sembla haver-se plantejat aquest dilema moral davant la difusió del vídeo en què membres d'Estat Islàmic destrueixen a cops de maça les estàtues assíries del Museu de Mossul i de Nínive, al nord de l'Iraq. Els mitjans occidentals han reaccionat colpits i escandalitzats per la demolició d'un llegat mil·lenari, però han prestat molta més atenció a l'acte mateix de la destrucció, descrit unànimement com una mostra de barbàrie. Algun diari, amb timidesa, potser amb pudor, assenyalava la similitud de les imatges de Mossul amb les dels assassinats que el mateix Estat Islàmic filma metòdicament per horroritzar el món, apuntant també així cap a l'incòmode paral·lelisme que equipara la pèrdua de vides humanes amb la desaparició de vestigis inanimats. Però la semblança entre aquestes dues formes de propaganda del terror és aparent. La filmació de l'atac contra els monuments és bastant més descurada que la calculada posada en escena dels degollaments vora una platja rocosa o en el silenci del desert, com si els executors donessin a les peces de museu menys importància (amb la qual cosa serien més considerats que nosaltres?), o com si en relació amb el vandalisme els faltessin models estètics tan eficients com els que ha proporcionat al genocidi la iconografia sanguinària d'Occident. Fins i tot la lectura en off de l'Alcorà té alguna cosa de banda sonora inquietant, com les cançons de bressol a les pel·lícules de por, i l'ús de la càmera lenta per recrear-se en el moment precís que s'esbocina una pedra no fa sinó emular el “sentit artístic” de la violència que exhibeixen tantes superproduccions dites d'“acció” i que per norma general ningú no acusa de bàrbares. Potser seria interessant interrogar-nos com és que la nostra pròpia estètica de la destrucció serveix tan bé al missatge fonamentalista.

Q