Gihadistes? No: catòlics

He tornat a rellegir els volums de Pedra de toc, de l'enyorada Maria Aurèlia Capmany, amb qui sovint ens barallàvem. Perles: “Orden del Ministerio de Educación Nacional del 4 de setembre de 1936: se halla terminantemente prohibida la coeducación en la enseñanza.” El 14 de juliol de 1945: “El proyecto de Ley de Fuero de los Españoles fue aprobado por aclamación, siendo vitoreado el acuerdo de la cámara legislativa por los entusiásticos vítores de los procuradores a España y a Franco.” I sobre el referèndum del 6 de juliol de 1947 sobre la ley de sucesión: “España, como unidad política, es un Estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se constituye en Reino. (...) El Rey o Regente será varón y español, católico, mayor de treinta años, y deberá jurar las leyes fundamentales y callar a los principios que informan el movimiento Nacional”.

Al cap de 68 anys, 37 després d'una Constitución canonitzada, el ministre Wert, per encàrrec del president Rajoy, i sempre sota la imposició d'una no gens democràtica Conferencia Episcopal Española, la religió –ep!, només la catòlica!– torna a ser matèria avaluable i curricular, amb continguts carques, anacrònics, d'una vella, coneguda olor (Benet i Jornet...?). ¿Com és que aquest cos encara no ha saltat el Tribunal Constitucional? ¿Que potser aquest col·lectiu de funcionaris designats pel poder polític –res d'allò de la divisió de poders, Montesquieu– ni tan sols han llegit la Constitució que els dóna feina: nòmina? Al seu article 14 llegim: “Els espanyols som iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.” O al 16: “Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa o de culte dels individus i de les comunitats. (...) Cap confessió tindrà caràcter estatal.” Fa cinquanta anys, al final del Concili Vaticà II que els prohibia, tots crèiem que era a punt de trencar-se el concordat entre Espanya i la Santa Seu. El jesuïta tarragoní Ramon Comas, a L'Estat i les esglésies per separat, en denunciava l'anacronisme. Passen els anys i els governs continuen afavorint els concerts educatius... especialment per a les escoles catòliques. ¿Que hi ha encara –i no ens ho volen dir– un “Caudillo de España por la Gracia de Dios”?