En marxa

Si volguéssim conrear el pessimisme ens seria molt fàcil. Ens hauríem de preguntar, per exemple, per quina raó la Marxa pels Drets Socials, que arrencarà avui a Salt davant de la Coma Cros i acabarà a la plaça del Vi de Girona, convocarà menys persones que les que cada dissabte convoca l'Espai Gironès. Hi serà la gent combativa, com sempre, alguna d'aquelles dones valentes que tenim per aquestes terres, a vegades excessivament impetuoses i categòriques, però que tothom voldria tenir al costat quan se sent menystingut, empetitit, atropellat pels poders que governen les nostres vides amb tan mala grapa. Hi seran els que presenten impugnacions generals al sistema i que ara, que és tan evident que ha fet fallida, aprofiten per destacar-ne les vergonyes, algun iaioflauta que s'ha rejovenit perquè la política i el compromís tornen a tenir sentit, militants històrics que ocupaven marges que en els darrers anys han rebrotat i florit, indignats nous de trinca, que segurament havien tingut ambicions i una certa consciència d'individus emergents però que han vist com la darrera crisi els acorralava i els submergia de forma impensada, gent que negava la lluita de classes i que quan l'ha descobert s'ha adonat que formava part de la immensa majoria, que és justament la de la classe que va perdent. Hi seran, també, militants i candidats de la nova política que ha vingut per tornar a bastir, treballosament, l'esperança i la confiança; i periodistes alternatius i lliures que entenen la premsa i els mitjans com a instruments d'activisme social i servei públic i no de lluita per poder i explotació de les baixes passions. I ja només hi faltes tu, com diu la cançó. Si volguéssim desanimar-nos ens preguntaríem per què, en una situació d'emergència social com aquesta, tal dia com avui els carrers no es desborden de manifestants? Si tenim un 25% d'atur i un 50% entre la gent jove, si tantíssima gent no arriba a final de mes i ens ha quedat un país de desnonats, precaritzats i retallats. Si veiem cada dia com redueixen serveis i el sector públic paga per una crisi que no ha provocat; si han augmentat les desigualtats, i han baixat els sous i empitjorat les condicions de treball i tot s'ha degradat i ha augmentat la desesperació i hem identificat noves pobreses com la pobresa energètica; i tot això ha passat mentre les elèctriques i les empreses de l'Íbex en general i les entitats financeres incrementaven els beneficis i mentre el frau fiscal sumava tres vegades l'import de les retallades i la corrupció afecta totes les formes de poder. Com és, doncs, que no es veuen multituds irades pels carrers? Deu ser el desconcert? O l'individualisme? O la fatalitat? O els recels? O l'escepticisme? O la imatge falsejada de la realitat que ens proporcionen els mitjans majoritaris? O simplement el pessimisme que no ens podem permetre. Avui, a Girona, la Xarxa de Lluita pels Drets Socials de Girona i Salt ha organitzat una marxa per reivindicar treball, sostre i dignitat, que no és precisament demanar la lluna però que ja ens sembla tota una revolució.