A les fosques

Érem al carrer. Vèiem la façana de la catedral per la porta dels Apòstols. De cop, es va apagar la il·luminació i, davant els nostres ulls, la catedral va desaparèixer. No en vam fer massa cas. Era possible per una avaria. Però ens vam assabentar més tard, per la premsa escrita, que hi havia un vell litigi entre els veïns de la Casa de l'Ardiaca, al davant del temple, i l'Ajuntament. Els estadants estaven tips de mantenir al teulat els focus de la il·luminació; si anteriorment s'hi havien instal·lat amb un acord, feia temps que el termini del contracte havia acabat, però es continuava il·luminant. Va haver de ser una sentència la que obligués a apagar definitivament els llums. Sembla que provocaven molèsties als veïns del immoble, i atreien mosquits a l'estiu. El fet és que el jutjat els va donar la raó i, de cop, el gran temple urbà, la veritable meravella en pedra que atresora la ciutat, va quedar a
les fosques, en una bona part. Apareixia, però, amb singular insistència, la llum interior del campanar.

Cal esperar que els poder públics gironins trobaran la manera de retornar la llum, sense la qual molts gironins ens sentim orfes. El lloc més emblemàtic que conserva la ciutat és la porta dels Apòstols –apòstols que no hi són– i la plaça, que antigament havia estat ocupada per un cementiri i per la llotja on treballaven els picapedrers que bastien el temple. Pel seu interior corre una cisterna que proveïa d'aigua el barri. Avui, està en desús, però resta adornada per la font erigida per l'arquitecte Joan de Belljoch. De nits, el misteri es fa més present. La solitud de la plaça, el contorn petri absolut i la història que atresora no han estat encara prou valorats per la ciutadania ni pel turisme. Les visites guiades caldria fer-les de nit, quan el silenci és poderós i la vella Girona cobra autenticitat. Anys enrere, s'havia projectat portar a terme un espectacle de so i llum itinerant, que mostrés a propis i a estranys els viaranys insòlits d'una ciutat amb més de mil anys d'història. Una mena de recorregut nocturn que servís per descobrir racons que resten amagats. No caldria massa imaginació: de nit, les pedres ho diuen tot.

Malauradament, problemes de pressupost van fer desestimar la idea. Aquesta plaça havia estat, segles enrere, lloc per a les disputes ideològiques dels seminaristes. A les parets encara es poden veure pintats alguns “vincit” dels que aconseguien la victòria de les seves tesis en aquelles justes eclesiàstiques. I a la plaça va caure una campana un dia de Corpus, que no va fer mal –diuen que miraculosament– a ningú perquè la processó ja havia sortit. I per les gàrgoles encara es pot veure Josafat, que és immortal. Però, ara, tot és a les fosques.