la crònica
Mobile World Congress 2015
Qui traçarà la nova ratlla? Opinaran els robots?
No és correcte titular un article en un idioma aliè. Algú ha dit que és com donar a entendre que el català no és prou ric d'expressions actuals tècniques, científiques i d'ús habitual en les publicacions divulgatives i les informacions professionals. Barcelona i Catalunya, aquests dies del congrés dels mòbils han tingut un sotrac en veure –més que veure, deduir– l'incalculable nombre de persones que en formen part, centenars d'indústries, grans centres de recerca, universitats, i més, que penetren fins als reductes més profunds del saber humà. Afegint-hi descobriments sorprenents, molts dels quals no difosos, en benefici dels autors de l'estudi, afortunats descobridors de circuits que actuen com gairebé un cervell humà, i el posterior aprofitament d'exclusivitat mentre els sigui possible.
Barcelona i tota l'àrea metropolitana hotelera –plens fins a les golfes– han respirat aires de festa major. Fa uns anys que la ciutat va fer el salt i està en línia amb les capitals europees capdavanteres. Els savis congressistes sols s'interessen pels locals nocturns que acabin a la mitjanit. La majoria manifesten el seu desig de fer un bon àpat en un lloc de prestigi. Orientats, pocs queden decebuts. La gastronomia catalana ha conquerit un nom. No és rar, doncs, que els visitants parlin de la ciutat culta, artística i gastronòmica.
En un estand de visita d'una de les marques líders mundialment, quatre directius d'ací amb les seves gentils esposes intercanviaven opinions a peu dret. L'americà amfitrió cap de l'expedició insinuà entrar en una saleta i prendre un cafè. Dintre de l'acollidora minicafeteria, dos joves asseguts no es dignaren ni a girar el cap: eren robots. Connectats, digueren unes paraules amables i sortiren del recinte. “Semblen persones”, va fer una. “Les veus són normals i els moviments, sense reminiscències mecàniques.” Parlaren, prengueren cafè i, discretament, s'alçaren acomiadant-se. Una de les senyores, de bona planta, bonica i ben dotada, s'adonà que oblidava el jerseiet. L'amfitrió va dir al robot: “Porta el jersei de la senyora.” Ella el seguí i tardaren a sortir. Requerida pel marit, sortí amb el jersei posat, una mica excitada i les galtes vermelles. “Què ha passat?”, li digueren. “Amable, m'ha ajudat a posar-me'l i al baixar les mans de les espatlles, pel darrere, les ha posat sobre els pits mentre amb dos dits de cada mà em feia pessics als mugrons. He quedat sense veu, gelada. Són humans o electrònics?” L'americà digué: “Això ho ha après tot sol! En l'última generació de robots, els potentíssims i gairebé clarividents circuits i memòries emprats s'acosten molt al propi i lliure albir. En aquest moment diversos laboratoris capdavanters estem en contacte amb el govern per decidir si establim uns nous límits.” Estupefactes ens preguntàrem: Hi ha camí de retorn si ens tirem a la bassa? Qui traçarà la nova ratlla? Opinaran els robots?
