Deute amb Santi Vidal

No és cert que tot és a internet. No és veritat que a Google hi és tot. Tampoc ho és que a les hemeroteques de la premsa de tota la vida es pugui trobar allò que puntualment cerques. Cal que primer hagi estat recollit (redactat) per algú... si no, res de res. És en aquest punt quan no em queda més remei que fer anar el magí, esprémer-lo fins a deixar-lo ben escorregut, per mirar de recordar la primera vegada que vaig sentir el jutge Santiago Vidal i vaig saber d'ell. Era quan el mes de març del 2000 –el diumenge 12–, coincidint amb unes eleccions generals, la Xarxa Ciutadana per l'Abolició del Deute Extern va convocar a tot l'Estat espanyol la consulta social en el marc de la campanya europea Deute extern, deute etern? Amb urnes de cartró (us sona aquest material democràtic?) plantades a les portes d'accés dels col·legis electorals, tot un grapat d'entitats –des d'Intermón fins a l'entitat més petita de cada poble– van preguntar a la ciutadania si estava a favor (o no) de cancel·lar totalment el deute extern dels països empobrits. A Catalunya van exercir el seu dret de vot 477.161 veïns i 682.101, a tot l'Estat. La Junta Electoral Central (ja la tenim aquí!) va prohibir la consulta i a les comarques de l'Alt Maresme la junta de la zona d'Arenys va ser la més bel·ligerant i va impedir la votació. Malgrat tot, prop de mig milió de persones van desobeir i un grapat d'organitzadors van ser encausats. L'únic magistrat que es va mullar criticant públicament l'acord d'aquestes juntes antidemocràtiques va ser el jutge Santiago Vidal. Honor als valents. I, tot recordant que avui és 8 de març, mesos més tard –maig de 2000–, també el jutge Vidal, en una sentència, va obrir la via per lluitar contra la violència de gènere perquè la considerava un delicte contra la dignitat; fins aquell moment, un clatellot o una agressió que no requerís intervenció quirúrgica (punts de sutura, enguixament) era només una falta penada amb “multes irrisòries”, segon Vidal. I, el març del 2000, el nostre jutge va absoldre tres sense papers que havien ocupat un habitatge deshabitat argumentant el “drama humà” que aquesta situació suposa, ja que no podien acudir a les institucions per demanar ajuda a causa de la seva situació irregular. Feia dies que volia retornar-li el “deute” i agrair-li aquells “mullar-se”; no ho havia fet abans per no donar més arguments als cavernícoles. Ara ja no cal ser prudents.