Quin desenvolupament?

El cap de setmana passat vaig visitar el nou Museu de les Cultures del Món, al carrer Montcada, de Barcelona, just davant del Picasso. Ocupa dos antics palaus, el Nadal i el del Marquès de Llió. S'hi exposen col·leccions “no occidentals”, correctament distribuïdes. Allà em va sorgir la qüestió que encapçala aquest article: anem a millor? Com cal progressar?

Alguns docents gironins estem dissenyant una activitat acadèmica per a la celebració del proper Dia d'Europa (9 de maig), la festa de 500 milions de ciutadans del món. Se suposa que –en drets, progrés, etc.– som els que liderem el planeta: aquí estem “desenvolupats”. La Unió Europea proposa enguany l'Any Europeu del Desenvolupament (europa.eu/eyd2015). ¿Saben que som els majors donants d'ajuda pública del món? Segons l'Eurobaròmetre, un 83% volem seguir ajudant altres països, la majoria pensem que cal fer més, tot i que un 50% ignoren en què col·laborem. Paradoxal, tot plegat. Aviat s'esgota el termini per al compliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni: eradicar la pobresa extrema, l'ensenyament primari universal, l'autonomia de la dona, etc. Els dos darrers objectius (7è i 8è) eren un desenvolupament sostenible i una aliança global per assolir-lo. Hi som a temps? Sobretot: per què cal?

A la nostra Jornada acadèmica aprofundirem sobre el “desenvolupament humà”, que –segons l'ONU– és un “procés d'expansió de les capacitats de les persones que amplia les seves oportunitats” (undp.org). Equival a poder viure la pròpia vida, a “reduir vulnerabilitats i construir resiliència”. Una cosa és clara: ja no és el nombre de cotxes o quantes llaminadures toquen a cada infant, ni tampoc depèn del volum de negoci de corporacions o de les armes acumulades. Alguns denuncien que “el subdesenvolupament sembla impossible d'eliminar, quasi una condemna fatal”. Quina por!

LA UE, amb l'Any europeu 2015, recorda que “l'ajuda al desenvolupament ens concerneix i té un impacte positiu en les nostres vides”. El món és ara molt més interdependent, basat en la cooperació i la responsabilitat comunes: ho pensava a les sales d'aquell museu, entre màscares, fetitxes, pals cerimonials i símbols de l'èxit de diferents civilitzacions, d'abans. Em plantejo: com ha de ser l'entorn, actualment, per fer possible el ser feliços?

Ja sé que depèn de cadascú, i que n'hi ha que semblen muntar-s'ho per a ser dissortats. Ben abans de Maslow, Aristòtil ja havia assenyalat la plenitud de les capacitats humanes com a fi de qualsevol individu; així, l'acumulació de riqueses o de capacitats productives serien només mitjans. L'humanista Pico della Mirandola –en el seu Discurs sobre la dignitat de l'home– clama: “Tu no tindràs límits!”; i Condorcet, mentre fugia dels jacobins, també predicava l'optimisme d'un progrés humà il·limitat. Kant reconeix un desenvolupament complet per a l'espècie humana però no per als individus singulars. Al segle XX, la Declaració Universal dels Drets Humans reconeix els drets al desenvolupament des de l'article 22. Què més falta?

L'Índex de Desenvolupament Humà (IDH) és una interessant estadística ideada el 1990 per dos economistes asiàtics, Mahbub ul Haq i Amartya Sen. Col·loca cada país en un rànquing, segons un càlcul ponderat de tres indicadors: economia (PIB per càpita), educació (taxa d'alfabetització) i salut (esperança de vida). Tot i criticat per ideologia, absència de consideracions ecològiques, etc., conserva credibilitat i s'ha corregit afegint-hi l'ajustament per la desigualtat, un concepte sens dubte rellevant. L'IDH té una finalitat limitada, no pretén ser una anàlisi completa, però orienta la reflexió.

El desenvolupament humà sostenible i ètic no és qüestió només de drets i justícia, sinó també una necessitat global: ens cal un món estable, on cadascú disposi d'oportunitats. Així que, ¿quedem pel 9 de maig, la festa d'Europa?: hi tenim molt a dir!