Baiasca, un poble aïllat
El rerepaís lluita per sobreviure, amb gent tossuda per mantenir els pobles i les riqueses culturals que cal salvaguardar
La setmana passada una petita notícia del rerefons del país parlava de l'aïllament del poble de Baiasca, quan una esllavissada havia descalçat la humil carretera local que hi porta. Res més que una crònica llargament anunciada, ja que fa uns mesos, quan vaig triscar per aquest racó pirinenc, l'esvoranc era força perceptible i només faltava un bon cop d'aigua o neu per finir la feina.
Com un pessebre, Baiasca és un petit poble situat a la capçalera de la vall del mateix nom, sota els rasos i a la riba esquerra del riu, format per un conjunt de cases distribuïdes al coster, en tres nivells i sense carrers que dibuixin continuïtat. Una vintena de persones mantenen els focs encesos, amb dues famílies amb infants en edat escolar, si bé hi ha cases recuperades que funcionen com a segona i puntual residència. I a la primavera passada tota la comarca contemplà les peripècies d'una avioneta dipositant peces prefabricades sobre la vella rectoria, convertida en modern estudi per a un arquitecte barceloní.
Fa un centenar llarg d'anys que el poble perdé la independència i ara forma part del municipi de Llavorsí, però com a identitat autònoma –que li permet nomenar un regidor– i amb propietat comunal dels boscos de Montmitger, Poleda i Estàdina, que li donen prou beneficis per assegurar una bona entrada pressupostària. Una carretera en força mal estat –a part de l'actual esvoranc– uneix Llavorsí amb les entitats d'Arestui i Baiasca, per on cada dia circula un cotxe que transporta els escolars i una vegada a la setmana facilita la baixada gratuïta dels pobletans que volen anar al mercat comarcal. Per la resta, tranquil·litat absoluta, una solitud que es manté des que la Guàrdia Civil, fa uns setanta anys, acabà amb els darrers maquis que feinejaven per aquells verals.
Desordenat i amb algunes cases en runes, Baiasca no és un poble buit, ja que el forner fa el pa que la gent encarrega el dia abans i els pobletans no tenen inconvenient a perdre una bona estona xerrant amb els forasters que, ves per on, s'hi deixen caure. Talment, un poble senzill, malgrat que amaga una joia notable. L'església romànica de Sant Serní fa més de nou segles que manté la figura singular, a la part alta del poble. D'ella és originària la marededéu de Baiasca, una talla de les primeries del segle XIII que ara és al Museu Diocesà d'Urgell i de la qual s'espera una reproducció per presidir la nau principal. Amb absis de dos nivells i campanar de torre quadrada, la parròquia és la caixa que guarda el tresor del poble.
En unes obres de restauració i neteja de l'església, el 1977, es descobrí que el retaule barroc que tancava l'altar major amagava unes pintures de les quals no hi havia coneixement. S'intuí el valor dels murals i els tècnics feren cap a Sant Serní per observar la troballa. Amb cura, s'anaren recuperant les imatges amagades, una obra que els entesos daten del segle XI i no tenen cap dubte a atribuir a l'escola del mestre de Pedret. Els colors llampants, ara en restauració, presenten un magnífic pantocràtor, àngels i figures alades i, a la part baixa, la filera dels apòstols. Un conjunt amb l'avantatge de veure els originals al mateix lloc on foren pintats, quan ara les obres primigènies les has de veure als museus, si bé pots conformar-te amb excel·lents reproduccions.
L'esvoranc fa perillar el desplaçament diari dels xavals a l'escola, però també ha deixat a l'altra banda les dues restauradores que cada dia enfilaven els set quilòmetres de la calamitosa carretera i que aquesta setmana n'han hagut de fer un bon tram a peu. Mentrestant, el Consell Comarcal debat què cal fer i qui paga les misses. Com sempre, el rerepaís lluita per sobreviure, amb gent tossuda per mantenir els pobles i les riqueses culturals que cal salvaguardar i popularitzar.
