La mort trepitjant els talons
Lluminositat i harmonia. Si poseu “tanatori” a un cercador d'Internet és això el que trobareu primer. Tanatori és una d'aquelles paraules que sents de petit i no entens. Té un deix tècnic. La mort, també si l'experimentes de petit, és quelcom que tampoc no entens. Amb els anys, ens acostumem a conviure-hi, però la volem sempre lluny. I malgrat tot, només és quan estem enfosquits per la seva presència, advertim com n'era de lluminosa la seva absència. S'han fet proves amb nens i nenes per dibuixar la mort. Hi ha qui la pinta negre, però molts d'ells la pinten de blanc. Llum o tenebra? Potser li passa com a aquell vestit que circula per Internet, que alguns el veuen blanc i daurat i altres blau. Qüestió d'enfoc i perspectiva. En un dels darrers funerals als que he assistit, al ja habitual tanatori de les Corts de Barcelona, un familiar explicava que precisament ara, davant la mort del seu pare, s'adonava de la importància cabdal de la família. Però no era un discurs d'aquells ensucrats i encapsulats que emergeixen en situacions límit –i aquesta ho és, i com–. No no. Es tractava d'una presa de consciència de com la família és “una central nuclear de l'amor”. Ho va dir així, amb un somriure, mentre els familiars més joves ploraven desconsoladament. Sempre fa impressió el plor profund d'un adolescent davant de la seva primera experiència de la pèrdua, i allí era evident. Se n'havia anat per ells un avi, però un avi mai no és un avi, sinó que ha estat moltes altres coses abans.
La mort és un d'aquells temes que afecten tothom, encara que no ho vulgui. És com les xarxes socials: hi ha gent que es pensa que no hi és, però sí que hi és, el que passa és que no ho sap. No sap que algú li ha fet una foto un dia i l'ha etiquetat amb els seu nom. Ignora que algú ha escrit el seu nom comentant un fet. No té ni idea que surt en una foto familiar. La mort ens fa el mateix. Hi és i se'ns presenta quan vol, capritxosa i sense demanar permís. La nostra, per suposat, però també la dels altres. En un món on estem àvids per controlar-ho tot, ella senyoreja com ningú. Omnipresent, ens iguala d'una manera incomparable.
Abans, els cementiris estaven fora de la ciutat. Mil motius ho justificaven, començant per la salut pública. Ara ja no passa. Els vius hem confiscat tants terrenys que per força els morts han de ser més a prop. Vaig viure a Atenes un temps, i el pis que teníem oferia un jardí impressionant davant. De xiprers. El balcó donava a l'immens cementiri de Pangrati, un barri atenenc. Era preciós i relaxant. S'haurien de vendre més cars, els pisos que donen a un cementiri. No hi ha crits, els veïns no discuteixen, els bancs no s'omplen de beneits alcoholitzats.
La mort, però, no és un bàlsam. La mort dels altres és lacerant, corrosiva, dolorosíssima. Fa un mal indescriptible. No és una experiència vicària. Tu no pots explicar-li a algú què significa que se t'hagi mort algú. Perquè “se'ns” mor, és reflexiu, possessiu, nostre. El pitjor és que és irreparable. Avui ens sembla que fem “reset” a tot, que segones oportunitats són ja el pa de cada dia. Es trenca una cosa, una relació, qualsevol objecte, i es repara, o es substitueix. La mort no accepta substituts. I la nostra... aquesta és exclusiva, particular, feta a mida. Aquesta que ens trepitja els talons i que és ben nostra, tampoc ens la podrà evitar ningú. És per això que penso que se n'hauria de poder parlar més. Els catalans no som massa de cementiris, i potser això ens passa factura. Sense memòria no es pot avançar massa. Potser honrem als nostres morts d'altres maneres, però si no es fan evidents, és com si no hi fossin. No ens agrada pensar-hi. Ens fa pena i por. I, en canvi, com a periodista us puc dir que les persones entrevistades que han reflexionat sobre la mort, són més serenes i viuen més plenament. I animen a assaborir la vida, mentre la tenim. Mireu la primavera. Ha pogut ser aquí perquè deixem enrere un llarg hivern.
