Tornar a esperar
A finals dels setanta, l'independentisme era marginal i en una constel·lació de sigles. L'esquerra revolucionària era tan minoritària com activa, i el PSU havia estat substituït pel PSC, com a primer referent de l'esquerra, al Principat. La societat catalana tenia un perfil moderat i, tot i que l'oposició propugnà l'abstenció al referèndum de la reforma política de Suárez, el desembre de 1976, hi participaren un 74% d'electors, amb un 69% de vots favorables, que legitimaven la coneguda sentència d'Aristòtil: més val això que res. El 6 de desembre de 1978, en el referèndum de la Constitució, a Catalunya la participació arribà al 67,91% i superà la mitjana espanyola en vots favorables i participació. Al Principat hi hagué un 90,46% de sí, un 90,22% a les Balears i un 89,50 al País Valencià. Excepte ERC, que signà el manifest Catalans, voteu no o no voteu, tots els partits parlamentaris van demanar el sí i van fer campanya activa perquè triomfés. Entre el franquisme i la Constitució, Catalunya optà per la Constitució. En contrast amb la disposició transitòria quarta, que preveia la possible fusió de Navarra i la Comunitat Autònoma Basca, el text constitucional tenia un article, el 145, que prohibia taxativament el federalisme, pensat per evitar la confluència dels Països Catalans, a iniciativa del diputat franquista d'Alcoi Alberto Jarabo Payá (AP).
Llavors, l'independentisme tenia un suport del 14% al País Valencià, del 8% a Catalunya i de 12% a les Balears. La punta de llança n'era, doncs, el País Valencià. En el primer Congrés dels Diputats, el 15 de juny de 1977, no figurava cap independentista i només un senador, Lluís M. Xirinacs, en defensava la idea. En el govern d'unitat de Tarradellas, retrat de la correlació de forces del moment, no hi havia cap independentista, ni tampoc entre els membres de la Comissió dels 20 que redactà l'Estatut de Sau, ni eren tampoc independentistes cap dels dos redactors catalans de la Constitució (Miquel Roca i Jordi Solé Tura). Al Parlament de Catalunya de 1932, sorgit de les eleccions realitzades en la gloriosa data del 20 de novembre, tots els grups parlamentaris eren d'obediència catalana. El 1980...
Totes les transicions polítiques, a Espanya, han estat nefastes per a Catalunya, perquè sempre ens han enganyat i hi hem sortit perdent, amb un nivell notable d'ingenuïtat política, per part nostra. El 1977 es va oblidar el tercer punt de l'Assemblea de Catalunya, que reclamava la Generalitat “com a via per a arribar al ple exercici de l'autodeterminació”, com a punt en el trajecte, però no estació final. Es tractava, deien, de superar el franquisme, consolidar la democràcia i enfortir l'autogovern i després ja en parlaríem, cosa que no ha succeït mai. Com el 1931, quan Macià passa de República Catalana a Generalitat, perquè es tractava de superar la monarquia i consolidar la República i després ja en parlaríem. El mateix que Companys, el 1936, quan es tracta de guanyar la guerra per salvar la República espanyola i després ja en parlarem, en comptes de negociar una pau separada. Ara correm el perill d'una nova ingenuïtat: esperar la victòria espanyola de Podemos i després ja en parlarem de poder fer un referèndum com cal. En tots aquests casos, apareixem com una societat subordinada a una dinàmica estatal aliena i sempre adversa. Si volem ser subjecte polític de dret, no hem de creure en ningú més que en nosaltres mateixos i en les nostres potencialitats pròpies. Transició vol dir trànsit cap a un altre lloc, en català. En espanyol significa, segons ensenya l'experiència, quedar-se allà com a estadi final i no moure-se'n. Ha arribat l'hora que fem l'única transició desitjable: la que ens duu d'Espanya a la llibertat com a poble. I després ja en parlarem d'on posem la nostra ambaixada. No tornarem a esperar.
