Negocis andorrans

La família Cierco té molta força a Andorra. El seu ram de tota la vida: el tabac. Tabac americà, importat a granel i elaborat a les fàbriques del Principat amb llicència de les grans marques. No és pas igual, diuen els fumadors, però tot és qüestió d'acostumar-s'hi. El preu és més baix i això li dóna una bona sortida al mercat, tant l'interior –a Andorra es fuma molt– com per a l'exportació fraudulenta. Els fabricants de tabac a Andorra tenen molta força perquè mouen diners. I el diner se socialitza entre les cases pairals a partir d'una llei no escrita enlloc que diu que es pot importar tant tabac estranger com tabac andorrà s'hagi comprat –i cremat, sigui dit de pas, que la qualitat és pèssima. Un dia, vaig entrevistar el conseller d'Agricultura, senyor Marçal, li vaig preguntat com s'aconseguia que els tabaquers respectessin una llei no escrita ni promulgada. El conseller em va demanar que apagués la gravadora que tenia al davant i, després, sense aixecar gens la veu, em va dir: “El pagesos són els advocats dels industrials. Ja pot tornar-la a engegar.”

Vaig trigar a desxifrar la resposta. Crec haver comprès el missatge. Els pagesos andorrans, les cases pairals, són els productors de tabac i les seves famílies són o eren majoritàries a les valls, de manera que el vot dels productors decidia els govern, el Consell i tota autoritat. Per tant, tenien l'aixeta de les importacions de què vivien els industrials. Quan el tabac ros es ven bé, s'arriba a portar tabac de l'Estat espanyol per poder-lo cremar. O, senzillament, se'n paga una segona collita inexistent.

Però l'activitat de la família Cierco va agafar, fa anys, molta més volada, quan van entrar en el negoci de la banca. De fet, un negoci similar al del tabac: tot el que es fa a Andorra és completament legal, però es fonamenta en gran part en una mercaderia –diners– evadida de les fiscalitats veïnes. Ja va explicar Josep Pla que un dels oficis més coneguts, i respectats, a Andorra era el de contrabandista. El problema sempre és de mida. Cal trobar l'equilibri just i no passar-se de llest.

Els Cierco van estar a punt de sumar-se al grup que va engegar i edita encara el Diari d'Andorra. Quan la publicació ja era al carrer, davant les primeres dificultats financeres, va semblar que hi aportarien capital. Ells ja havien entrat en el negoci periodístic amb una revista, Poble andorrà, de poc ressò. La idea no va quallar. Posaven massa condicions, sembla. Condicions ideològiques, però sobretot temàtiques. Alguns temes no es podrien tractar mai. Vetllaria per ells i els seus principis l'amiga Maricarme Grau, que proposaven com a nova directora. Van demanar tant que la corda es va trencar. I es van quedar sense control del diari. Que quan era, tot això? Doncs, si no vaig errat, parlo del 1992-1993. Ja fa dies.