Nancie Atwell

Nancie Atwell és la millor mestra del món. Un títol discutible, entre d'altres coses perquè és impossible saber qui és el millor professor del món, però que s'entén des del punt de vista, no ja d'un reconeixement personal, sinó de difondre mètodes que ajuden a sacsejar un sistema educatiu massa vegades ancorat en la lògica del segle XIX. Atwell va fundar una escola a Egecomb, Maine, als Estats Units, que ella descriu com un taller de llibres i paraules, i que és tota ella una biblioteca que ha incentivat els alumnes a llegir quaranta llibres per any, quan la mitjana és de set. Entre els finalistes a aquest guardó, que dóna una fundació de nom Varkey GEMS, hi ha hagut un mestre aragonès de cinquè de primària que, conscient que les persones només podrem competir amb les màquines en creativitat, fa escriure cada dimecres als seus alumnes una història surrealista. O que és capaç de motivar alumnat d'ètnia gitana que no sap llegir demanant-los a ells que primer li ensenyin a tocar el cajón. Cada dia hi ha multitud d'herois quotidians a les aules. Tot, qualsevol discussió sobre qualsevol àmbit de la vida, ens porta a acabar parlant de l'educació. I per això cal més exigència en l'accés als estudis de magisteri, mestres més ben formats i més motivats. Però també cal que, a canvi, estiguin més ben pagats i tinguin més reconeixement social i autoritat. I que les administracions no tallin l'aixeta de la formació continuada, tal com ha denunciat l'OCDE que ha passat a Espanya, inclosa Catalunya. Però també han de canviar els referents socials. O, més aviat, exigir-los que canviïn. Perquè parlo d'esportistes. I moure's és vital per a la felicitat i ja ho feien els filòsofs peripatètics. Però el mateix cap de setmana que es premiava la millor professora del món, esportistes que són un referent per a milions de nens han donat un exemple pèssim que hauria de ser motiu de targeta groga.