Tirar-nos floretes

Rosaris de sucre i creus de llaminadura omplen el meu record dels diumenges de Rams –com ho serà el proper– a l'edat de la innocència: palmes i palmons guarnits d'aquestes dolces peces fins a la darrera fulla. La cridòria de la barreja dels colors emprats: rosaris, creus, anissos... blancs, blaus i roses llampants, acompanyen la meva mirada en tancar els ulls. Més nets i polits, més endiumenjats que mai, vestíem al matí de vint-i-un botó. Les branques de llorer, dins la mar groga de fulles de palma, prenien forma d'algues surant damunt de les onades que el vent dibuixava en caminar plegats cap a la plaça. La benvinguda a la primavera. El groc del sol infantil se sumava a la festa tot esperant el moment oportú, sota l'atenta mirada dels pares, de començar a llepar rosaris i creus. Ja de camí cap a casa, la compra del tortell era parada obligada que acabava d'excitar la salivera. Després, al llarg de tot l'any, la palma i el llorer guarnien portes i balcons en perenne senyal de benvinguda. Que lluny que queden aquells dolços records, dolços sense malícia... i que difícil es fa de mantenir-los nets. Quan tornarem a començar a estudiar allò que ja no entenem?

Un dels (pocs) avantatges de ser veí de Catalunya és que aviat tindrem el dilluns del dia de la mona i festiu; tot just celebrarem la Pasqua Florida i trobarem un reguitzell de festes al carrer, a tots els pobles i ciutats mediterranis, on la flor serà la protagonista indiscutible i els colors dels seus pètals, l'antídot contra la grisor que ens envaeix. Estic convençut que les roses de Sant Jordi s'esgotaran. És un any immillorable per conrear-les, regar-les, comprar-les, regalar-les, rebre-les, agrair-les. No caldrà fer cap crida ciutadana, ni crear cap plataforma a corre-cuita. Serà espontani. Primer, perquè hem d'aprofitar que aquesta primavera tenim els pantans plens i, segon, perquè els tenim plens i ja no se m'acut cap altra possibilitat per combatre l'allau de fosques anàlisis i notícies emmascarades que regalar-nos flors a dojo. Sí, certament una flor no fa estiu... però us n'imagineu milers de milers? Tantes com euros s'han malbaratat (i continuen malbaratant-se). Tantes com els dipositats en paradisos. Podem aventurar-nos a dir que aconseguiríem plegats fer l'estiu desitjat, davant de l'agost d'uns quants. Que això són flors i violes? Figues d'un altre paner? Seria com la resurrecció d'un nou esperit col·lectiu en què sabríem reconèixer-nos i, tot jugant, tirar-nos floretes, els uns contra els altres.