Andalusia i les marques blanques
El sistema polític espanyol fa aigües pertot arreu i es mostra incapaç de donar respostes als reptes actuals: trobar una sortida a la crisi justa i solidària; reconèixer el dret a decidir dels pobles; corrupció i tràfic d'influències sistèmics; “professionalització” dels polítics que responen a les consignes de partit i no a les aspiracions dels ciutadans; programes polítics obsolets... El bipartidisme sembla tenir els dies comptats i les eleccions andaluses han estat una mostra del canvi que s'està gestant. En tot cas, dues excepcions: Catalunya i Euskadi, on mai ha governat el PP i on, per contra, la pluralitat de forces de govern ha estat freqüent (CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, PNB, EA, EB, PSE). Però també a Catalunya, més enllà del procés pel dret a decidir, el sistema polític està tocat, presenta alguns dels defectes esmentats i es percep una voluntat de canvi en les formes de fer política.
Els resultats de les eleccions andaluses apunten algunes tendències de futur i les seves limitacions. En primer lloc, en les deu eleccions que hi ha hagut des de 1982, l'abstenció mitjana ha estat del 35,8%, i ara, del 36,1%, la qual cosa demostra que la mobilització no ha estat a l'altura que exigia la situació política, social i econòmica de la comunitat amb més habitants (prop de 8,5 milions) i més atur de l'Estat (34,2%). En segon lloc, tots els partits tradicionals (PSOE, PP, IU, UPD i PA) han perdut vots encara que el PSOE ha pogut reeditar els 47 escons del 2012 amb 118.881 vots menys. La resta de partits o bé no han obtingut representació (UPD i PA) o han vist minvar dràsticament la que tenien (PP, de 50 a 33 escons; IU, de 12 a 5). Finalment, dos partits amb aspiracions estatals, Podemos i C's, irrompen amb força al Parlament amb 15 i 9 escons respectivament. Desgast, doncs, dels partits tradicionals i irrupció de noves opcions polítiques.
Són realment Podemos i C's el revulsiu renovador que necessita un sistema polític caduc i poc eficaç o poden esdevenir les marques blanques dels partits tradicionals? L'interrogant té a veure amb el suport mediàtic que han tingut totes dues forces polítiques, que obre la sospita a moviments entre bambolines de grups econòmics i mediàtics espanyols que, esverats pel desgast del PP i el PSOE, cerquen noves fórmules que permetin garantir un canvi sense canvis. En el cas de Podemos la seva projecció té també a veure sobretot amb el seu arrelament entre els moviments socials sorgits arran de la crisi que li han permès passar com una piconadora pels antics feus d'IU. Ara bé, en la mesura que Podemos cerca la centralitat electoral per obtenir majories de govern corre el perill de convertir-se en la marca blanca del PSOE. Si, pel contrari, persisteix en el seu propòsit de canviar radicalment la situació amb propostes innovadores i rupturistes pot tenir un futur de llarg recorregut per poc que oblidi certes actituds populistes i bolivarianes. C's sorgeix “per fer front a l'ofec que per al conjunt de la societat catalana suposen les polítiques nacionalistes identitàries”. Si hi afegim un discurs modern, una bona oratòria (Albert Rivera) i un ideari econòmic i social no rupturista però sense nostàlgies del passat (franquisme) ni supeditacions confessionals, en resulta el candidat idoni per substituir en el centredreta espanyol un arnat PP incapaç de desprendre's del llast dels seus orígens.
En conclusió, s'ha de veure fins on arriba el canvi i, en tot cas, convé no oblidar que la dinàmica política catalana ha estat diferent i presenta trets específics (el procés sobre el dret a decidir) que no es donen a la resta de l'Estat i per això han sorgit altres projectes, com la CUP, profundament arrelats en la realitat i en els moviments socials de Catalunya.
