Ens podria passar a tots

Parle amb un amic que avui fa just una setmana era al vol de Germanwings entre Barcelona i Düsseldorf, el mateix que es va estavellar dimarts a la Barcilona de Provença. Em diu que té “un sentiment estrany, d'alleujament egoista, tristor i por”. Em sembla una definició insuperable. Ho entenc tot. L'“alleujament egoista” crec que és la primera sensació que vam tenir tots en saber la notícia. Lamentablement. Però igual que va ser aquell avió podia haver estat el que vam agafar la setmana passada o el que agafarem demà. Com evitar l'egoisme de saber-nos vius? I com evitar immediatament la tristor pels qui han mort?

He llegit que des de fa més d'un any les estadístiques afirmen que hi ha sempre, sempre vull dir com a mínim, mig milió de persones en l'aire, volant. Que la suma dels avions enlairats en l'hora més baixa de vols és aquesta. I que hi pot haver instants en què estan en l'aire més persones que habitants té un país qualsevol, quan és una hora bona. Amb una estadística com aquesta queda clar que l'aviació és segura, notablement segura. Però també és cert que quan falla és terrible.

Simplement ens podia haver tocat a nosaltres però no ha estat així. L'“alleujament egoista”, però, ens obliga a ser especialment sensibles amb les víctimes de la tragèdia, amb els familiars i amics que a hores d'ara encara no entenen com pot ser que haja desaparegut aquella persona que estimaven, així com si res. No hi podem fer res, però podem posar-nos al seu costat, en respecte i silenci, emocionats per una absència que d'alguna manera és de tots.