Sobre el ridícul
real com a motiu de ridícul sense oferir res més que una indefinida llibertat d'expressió amb el suport d'un sentiment artístic o
un afany provocador, personalment em sembla deplorable
En l'actualitat la línia divisòria entre tot el ventall d'expressions polítiques, siguin les d'un partit polític o les d'un personatge públic, és molt fina i amb facilitat es cau en un cantó o en l'altre del ridícul o l'exageració. Recentment amb tot l'enrenou del Macba i la suposada llibertat artística del seu director hem caigut en el despropòsit que els arbres no ens han deixat veure el bosc.
La vida personal d'un monarca o un vassall no té espai per a la ponderació sexual com a font pública d'ensinistrament per altres causes no nominades. La manca de respecte em porta a rumiar sobre el ridícul com a arma pamfletària d'aquest univers tan nostre. Penso en els grans sàtirs del passat i em ve al cap la figura de Jonathan Swift i la seva finíssima ploma per recollir l'esperpèntic nacional. Swift era irlandès i com a tal odiava la reina Anna i tot el que l'envoltava. La seva associació amb Alexander Pope, amb qui creà el famós Scriblerus Club, es dedicà gairebé en exclusiva a la poesia satírica.
En la seva obra més paradigmàtica, Els viatges de Gulliver, l'autor reflecteix, durant els quatre viatges dels quals fa la crònica, un ventall de possibilitats per als humans que, encerclats en un determinisme clarivident, s'enreden a perpetuar els errors de manera flagrant i ridícula. Tot això fet amb un estil depurat i significatiu de la millor prosa anglesa. Swift va ser el mestre d'una colla de literats amb un tombant satíric que tanca Georges Orwell a La rebel·lió de la granja.
El pensament actual és magre per a la sàtira, i quan aquesta esdevé pública s'enceta un guirigall de prioritats que no porten enlloc, i a la vegada ens deixen orfes d'una visió intel·ligent dels problemes que s'haurien de plantejar. La sàtira està circumscrita a programes de televisió o de ràdio tots molt semblants. Els de televisió amb un humor adolescent i estripat i els de ràdio amb una acumulació de veus i caràcters que molt poc tenen a veure amb els temes sobre els quals es vol fer referència. Aquesta pobresa ideològica ens deixa orfes d'un estil intel·lectual que no té conreadors. Els “espavilats” prefereixen l'assaig, i els “pontificis” prefereixen líders d'opinió en diaris notoris per la seva aliança política. A l'ombra de la dispersió política hi ha una voluntat de mantenir els pensaments únics que alimenten les propostes polítiques excloent tot allò que impliqui un resum intel·ligent d'aquestes.
La manca de discurs polític deslligat de propostes econòmiques és pràcticament inexistent. Això comporta una limitació en qualsevol posterior proposta. Tenint el concepte econòmic com a paradigma final de qualsevol política, s'estronquen les possibilitats de creixement natural dins la lògica i el mateix sentit comú. Aleshores s'acaba valorant l'astracanada o la visió totalment esbiaixada de la proposta inicial.
Prendre un subjecte real com a motiu de ridícul sense oferir res més que una indefinida llibertat d'expressió amb el suport d'un sentiment artístic o un afany provocador, personalment em sembla deplorable, i a la vegada la negació de la llibertat de cadascú d'opinar sense caure en el ridícul de reflectir allò que inopinadament ens sembla veritat absoluta.