El caliu i la flama

Semblaria que ara tots estan per les eleccions, que el problema del procés català es deixa per a més endavant, quan toqui. El gros del material periodístic esmerçat a argumentar a favor o en contra del que anomenen el monotema s'aprima amb tota evidència. Però el caliu es manté ben encès i ben viu a les dues bandes del tauler. Van caient articles, comentaris, entrevistes, frases, iniciatives que demostren que es continuen esmolant arguments per mirar de decantar l'opinió pública a favor de les tesis que interessen a cada mitjà. I és bo que sigui així. El que passa és que l'argumentari dels unionistes es va creant molt lentament, com si el problema els hagués agafat distrets, refiats, convençuts de la força definitiva que els estalviava entrar en el raonament. Molt tard han anat naixent tallers d'idees que permetin oposar certa coherència més enllà del “sempre ha estat així i així han de continuar les coses”.

Llegia uns treballs de membres de Societat Civil Catalana, una creació racional per fer costat als esforços estatals contra la pau lingüística catalana. I, és clar, quan sents els que diuen gent preparada i intel·ligent, t'adones que en pots aprendre coses, malgrat que estiguis en total discrepància amb els seus designis. Mireu, llegia l'article El català també és una llengua espanyola, de Mercè Vilarrubies. Comenta la proposta de llei de llnegües oficials, en què s'establiria que l'Estat assumís com a seves les quatre llengües i el ciutadà pogués triar la que volgués quan s'hi dirigís. També preveu que tots els papers estatals siguin multilingües, entre d'altres coses.

Veieu? Quan algú amb quatre dits de front mira les coses, ni que sigui des de l'altra banda, comença a aclarir-se el problema. Els de Societat Civil comencen a trepitjar terra ferma. Perquè ells no volen deixar la defensa del català en mans dels nacionalistes, diuen. Volen que el defensi l'Estat. Mira que era fàcil, dic jo, perquè, si el català no és espanyol, com poden ser espanyols els catalans? Les paraules tenen força per si mateixes.

Ara, ja posats, demano als civils que ampliïn el seu territori. Si el català –o el basc, o el gallec– ha de ser també oficial a Espanya, seria bo que exigissin que les escoles de tot el territori l'ensenyessin, ni que sigui una mica, per ajudar mínimament al respecte entre les diferents comunitats. Potser els aniria prou bé aprendre, des de ben menuts, que hi ha moltes maneres de dir les coses i que cada manera es correspon a un punt de vista divers de mirar el món, el mateix món.

De fet, la idea dels civils, i la meva ampliació, seria útil en una Espanya unida, però també els en seria, i molt, si el procés acaba diferent de com ells volen. Cultura.