Dolor, rancúnia i ràbia

S'ha dit de tot. S'han fet totes les conjectures possibles. S'han analitzat tots els moments previs i durant la tragèdia de l'avió que Andreas Lubitz va fer estavellar contra els Alps francesos. S'ha analitzat, des de múltiples perspectives, el perfil d'aquest copilot assassí que, sense dubtar ni un moment, va mantenir la seva voluntat, personal i intransferible, de suïcidar-se convertint-se en un menyspreable assassí múltiple.

A diferència de les bombes i els morts (per dir un lloc d'innegable actualitat) del Iemen (n'hi ha cada dia molts i molts), aquesta tragèdia se'ns fa molt propera. Els sentiments de tristesa, pèrdua i dolor ens són molt comuns. D'una manera o altra coneixíem de referència l'empresa, l'amic o algú vinculat amb els passatgers d'aquell maleït vol.

Se'ns fan nostres les llàgrimes dels familiars. Ens pertany el sentiment d'angoixa i desorientació d'aquells pares que, a l'aeroport de Düsseldorf, esperaven l'arribada de l'avió en què tornaven els seus fills després d'haver fet un intercanvi acadèmic. Feia una setmana que no els veien i, situats davant la barana de les Arribades, volien veure'ls sortir i abraçar-los per seguir compartint amb ells la quotidianitat de la vida. Però l'avió no arriba. L'avió desapareix de les pantalles. L'avió s'ha estavellat i no en queda res.

Quina por, quina pena, quin dolor al pit i quina manca d'aire quan penses que han mort i que tu no hi has pogut fer res. Ni acomiadar-te. I quina ràbia, quin odi i quina rancúnia quan saps que no ha sigut un accident. Algú, gratuïtament i per decisió pròpia, ha estavellat el vehicle que li havien encomanat i en què tants fills, pares, marits, germans i avis viatjaven.

De la pèrdua d'algú estimat per accident deu ser (si pots aconseguir-ho) molt i molt difícil refer-te. De la mort dels teus per un acte suïcida, la ira, el ressentiment i la còlera no deu desaparèixer mai.

Enfadar-se amb el món no porta enlloc però, a vegades, per seguir respirant només pots estar en guerra per sempre més.