Mont-rebei

Hi vaig tornar fa poques setmanes. De fet, camino per aquest indret diverses vegades al llarg de l'any, i aquest és un privilegi que no em vull deixar perdre. Ni per a mi ni per als amics que visiten el Pallars i als quals sovint els hi condueixo amb el mal dissimulat convenciment de mostrar-los un dels llocs més bonics, més espectaculars, dels Països Catalans.

Al mig de l'estret, la bellesa feréstega se'ns apareix encaixonada entre unes parets verticals –de poc més de deu metres d'amplada en alguns punts– que s'enfilen cap al cel. El fet que mai hagi estat obert al trànsit rodat ha permès mantenir-lo gairebé intacte. De fet, l'única via permanent per travessar l'engorjat és un camí de bast que va arrancar el seu espai a la roca. Un camí que ofereix al visitant una singladura única sota la vigilància tant de les torres de defensa –construïdes fa molts segles, quan aquesta era terra de frontera entre feudals i musulmans– com de l'ermita de la Mare de Déu del Congost, que sembla gronxar-se sobre les aigües d'un color verd intens que s'escolen per la part baixa de l'estret.

Alguns dels que llegiu aquestes ratlles ja coneixeu el congost de Mont-rebei, un espai que, en els últims anys, ha rebut nombrosos reconeixements ambientals i de protecció. I per què els parlo avui d'aquest indret? Doncs perquè aquestes darreres setmanes Endesa ha tornat a posar sobre la taula la possibilitat de construir una presa de prop de 30 metres d'altura i una central hidroelèctrica a només 500 metres de l'entrada nord de l'estret. Un projecte que, si es fes realitat, malmetria de manera irreversible els valors i la fisonomia d'un dels espais naturals més singulars del nostre país.

Diverses entitats i partits del territori –situat en un triangle entre les zones més despoblades del Pallars Jussà, la Noguera i la Baixa Ribagorça– ja han començat la campanya per evitar aquest despropòsit. Perquè Mont-rebei és patrimoni de tots. Ajuda'ns!