Secrets

El Vaticà anuncia que ha decidit aixecar el secret bancari de l'Institut per a les Obres de la Religió, la que diuen que és una de les entitats bancàries més fosques i opaques del món. L'anunci de la fi dels secrets per la coneguda com a banca vaticana coincideix que just estic acabant de llegir un llibre de Miquel Esteve que es titula precisament La fi dels secrets. És una novel·la de la qual, tot i que està situada en l'època medieval, se'n pot fer una lectura en paral·lel tan actual, tant, que esparvera i tot. Una novel·la que demostra que no hem après dels errors del passat. I no ho hem fet perquè ens creiem més espavilats que els que no se'n van sortir. Ens pensem que som especials, més vius i murris que ningú, que el que ens ha de fotre encara ha de néixer i que a nosaltres no ens passarà, no ens enxamparan i que si volem fer trampes encara que estiguem dins del sistema precisament el sistema ens empararà. Res. Tot s'acaba descobrint. Tot. Perquè els secrets, i més quan hi ha interessos econòmics i polítics pel mig, encara hi ha més possibilitats que s'acabin sabent. Per què dic que és una novel·la terriblement actual? Per què dic que sembla que llegeixis el diari? Doncs perquè parla de la corrupció en el si del primer gran banc públic d'Europa, la taula de canvi de Barcelona creada el 1401. I per si no n'hi hagués prou amb això, tens aquesta sensació de crua realitat sobretot perquè ens retrata les males arts d'una casta de ciutadans que semblen honrats. De famílies amb cognoms de prestigi, de renom i de tradició que se serveixen d'aquesta presumpta dignitat per actuar amb total impunitat per fer i desfer segons les seves conveniències i aprofitar-se'n per espoliar les arques del govern de la ciutat gràcies a aquest estatus adquirit. És una història del passat que es projecta en el present i que fa pensar que, per molt que ara s'hagi aixecat el vel en certs àmbits i ens hagin obert els ulls, no podem evitar pensar que en algun altre sector se n'estan congriant de nous, de secrets.