Constitucional

Vam obrir el parèntesi de Setmana Santa amb somriures sorneguers per unes estupendes afirmacions de Sánchez-Camacho l'endemà de Diumenge de Rams en el sentit que declarar una república catalana en divuit mesos és inconstitucional. No es pot negar que tenia gràcia. Però el més curiós de tot és que tanquem el parèntesi amb uns titulars no menys sorprenents de Rajoy amenaçant el Parlament d'enviar-lo al TC si fa una declaració unilateral d'independència.

S'ha d'entendre que el president espanyol viu atabalat pels perills que avui dia comporta transitar per la seu de Génova. Les garrotades entre Sáenz de Santamaría i Cospedal són dignes d'un ring de pressing catch; l'amenaça de Ciutadans ha despertat els instints de supervivència entre els quadres territorials del partit; i els columnistes madrilenys més abrandats de l'òrbita conservadora esbudellen Rajoy cada matí a consciència i sense pietat.

I així, després del Via Crucis i la Passió, va arribar dilluns de Pasqua amb unes declaracions del president del govern espanyol amb menys consistència que les plomes i els pollets grocs que guarnien els milers de mones que van devorar els catalans. Rajoy amenaça d'enviar de cara a la paret un Parlament que s'ha llegit fins a la darrera línia del manual d'instruccions de la Constitució per intentar mantenir les formes en un procés on, per definició, les formes són gairebé impossibles.

Potser és que el president espanyol no es creu el que s'està dient a Catalunya o potser és que té el cap en un altre lloc, però el que és segur és que la resposta d'un Estat agredit i ofès davant d'un desafiament d'aquesta magnitud, amb un PP furiós i sense manies com ha demostrat repetidament, i a les portes d'unes eleccions generals no serà ni molt menys una senzilla estirada constitucional d'orelles als diputats. Això és l'únic que es pot donar per segur.