Ses ‘passanelles'

Ho deia una amiga: es pot voltar el món però a casa mateix tenim paisatges extraordinaris. Fixem-nos en Cadaqués: dissabte, a la platja feien el dinovè concurs de llançar passanelles, que són les pedres planes que es troben a les cales. Es delimiten deu llançadors per tanda, amb quatre pedres per persona, i en funció dels salts i la distància es fa una mena de pentagrama musical amb els resultats. Qui és que no ha provat de fer lliscar una pedra sobre l'aigua? Doncs a partir d'ara ja en podeu dir passanelles, com a Cadaqués! El dia abans vam ser al Corral de la Gala, ubicat al carrer Solitari, nom molt suggeridor. L'alcalde Joan Figueras, l'assagista Vicenç Altaió i l'editor Roger Costa-Pau presentaven el llibre de Cristina Masanés Germaine Gargallo. Cos, pintura i error. Una obra atractiva en un entorn màgic que l'Ajuntament va adquirir a mitjan anys noranta i que encara no han decidit què acabarà sent. És fonamental que no en desvirtuïn l'estètica. Al final, la regidora d'Educació, Cultura i Joventut, Clàudia Pomés, recollia les cadires demostrant que Cadaqués no deixa de ser un poble i l'alcalde demanava permís a la Cristina per portar les pastes sobrants de l'aperitiu a l'hospital municipal. És el mateix Cadaqués on cada nit el Nanu toca la guitarra i canta al Cafè de l'Havana i en el qual fa un parell d'anys el mític bar L'Hostal es transformava en un restaurant. Marci Pogany, que va arribar a Cadaqués amb el seu pare, Gabor, director de fotografia d'Els pianos mecànics, va crear un local únic que havien visitat des de Mick Jagger fins a García Márquez, passant per Sting i Dalí, que el freqüentava i és l'autor del logo. Gràcies a l'artista Pere Bellés, que em va conduir al web de l'historiador Gerard Duran, he sabut que de les acumulacions de pedres que hi ha a les antigues vinyes se'n diu clopers. Duran fa una acurada descripció de les parets de pedra seca i les construccions derivades com les barraques, les escales, les travesseres o els rastells. A Cadaqués hi ha quilòmetres de paret seca en racons impossibles. Abans de la fil·loxera, el 1879, hi havia 376 hectàrees de vinya, i mentre els homes feien paret, les dones traginaven les pedres al cap, i això provocava que acabessin perdent la dentadura de ben joves. Avui, Cadaqués és un recés turístic, però manté l'esperit de poble i a la nit les llums, en justa mesura, deixen regnar la lluna.