El fracàs a l'Afganistan

En complir-se vuit anys dels atemptats de l'11-S que van portar a la intervenció a l'Afganistan tothom està d'acord que les coses empitjoren en aquell país, i a la majoria de països que hi tenen tropes creixen les opinions favorables a la retirada. L'increment del nombre de soldats que moren, la reiteració de les víctimes de civils –com la recent matança a Kunduz a causa d'un atac aeri ordenat pel comandament alemany—, els escàndols de corrupció amb les denúncies de frau electoral i el suport creixent que obtenen els talibans, constaten que la situació és cada vegada pitjor.

Es va anar a l'Afganistan per fer fora els talibans i capturar Ben Laden sense valorar on ens ficàvem. L'Afganistan és un territori d'estructura tribal de grups ètnics pertanyents als troncs turcmans xiïtes, perses sunnites, turcmans sunnites i paixtus, que han signat i trencat aliances una i altra vegada entre ells mateixos, amb els països veïns i amb els ocupants de torn, fossin britànics, russos, europeus o americans. I els clans paixtus de l'est sempre han mantingut l'aspiració de formar un estat amb els paixtus del Pakistan. Quan els grups s'enfrontaven, s'establia una nova correlació de forces i l'assemblea de caps, o Loia Jirga, referendava els pactes. L'Islam ha sigut sempre un mantell sota el qual aglutinar la població contra les influències estrangeres i els talibans, amb el suport del Pakistan, van posar fi al caos que imperava al país després de la derrota soviètica.

A més a més, l'Afganistan sempre ha estat l'escenari de lluites del que s'anomena el gran joc de l'Àsia central. Abans per les rutes del comerç, ara pels gasoductes en direcció a l'Índic, el Caspi o Europa. Un gran joc en el qual els interessos de Rússia, Pèrsia, Gran Bretanya, Turquia i el Pakistan s'han resolt de manera violenta sense que, mai, els ocupants estrangers, fossin soviètics o britànics, aconseguissin el control del territori més enllà de la capital, les principals ciutats i les carreteres les unien. La major part del territori ha estat governat pels senyors de la guerra que sempre han sostingut el seu poder gràcies a la producció d'opi i que han percebut les institucions de l'Estat com una eina per lucrar-se, i els aliats o ocupants estrangers, com uns forasters amb els quals només es poden fer dues coses: o treure'n el màxim profit o fer-los la guerra. Pocs líders han lluitat per un estat modern. Potser només el rei Mohamed Zahir Xah als anys seixanta, els soviètics a l'inici de la seva ocupació o l'oportunament assassinat el 9 de setembre de 2001 –dos dies abans dels atemptats– Ahmad Massud, van creure en un Afganistan unit on imperaria la llei per sobre dels privilegis del senyors locals.

Les causes del fracàs de la missió internacional a l'Afganistan son diverses, més enllà de la complexitat de qualsevol missió civil i militar allà. De entrada es va cometre l'error de barrejar dues lluites: d'una banda, les accions per fer caure els talibans donant suport a l'anomenada Aliança de Nord i la posterior intervenció per l'estabilització i reconstrucció del país, sota la tutela de l'ONU; de l'altra, les operacions militars dels Estats Units per capturar Ben Laden i esclafar les bases del talibans i d'aquells que els podien donar suport, sense complir les convencions de Ginebra i executant o enviant els capturats a Guantánamo. La població mai no va saber diferenciar les dues missions i les tropes internacionals veien una i altra vegada com les accions indiscriminades dels nord-americans els creaven més enemics. El doble raser dels Estats Units en bombardejar en nom de la democràcia i, a la vegada, rebutjar la victòria democràtica de Hamas a Palestina, reforçava davant la població les crítiques de Ben Laden. A mesura que els talibans recuperaven territori i les tropes internacionals patien més atacs, es va voler minimitzar les baixes pròpies amb unes accions que provocaven més morts entre la població.

Retirar-se a corre-cuita encara empitjoraria les coses, però s'ha de renunciar a convertir a força de bombardejos una societat tribal com l'afganesa en una democràcia. S'ha de renunciar al dret de bombardejar qualsevol racó del país per capturar Ben Laden; i s'ha de renunciar a posar fi a la producció d'opi si no es dóna alternatives als camperols. Afganistan és com és, i abans de retirar les tropes cal trobar una estratègia política, social i militar que enforteixi el poder del govern de Kabul, i deixant clar a Karzai que l'ajuda internacional està condicionada al fet que ell arribi a un pacte el més estable possible amb les altres ètnies.