Caixes negres

Em fascinen les caixes negres. Que no són negres, com tothom sap. Pintades de vermell o de colors encara més llampants (perquè siguin visibles enmig del desgavell de ferros, plàstics i motors), només accedim a les restes del pigment que encara roman a la carcassa després del xoc, allunyada presència del reclam que havien de ser però encara prou robustes després del sotrac. Aquestes desferres, caixes rebregades, malmeses, arrugades, boterudes, plegades com un paper, perduda la forma primigènia sense matisos, esquerdades, roents, malgirbades i escantonades, de formes cantelludes, són testimoni de la tragèdia i ens hi aferrem per saber la veritat. ¿La veritat? ¿Segur que és a l'interior d'aquest cos adolorit? No pas tota la veritat, certament, però sí la certificació freda d'unes dades que ens ajuden a entendre el que va passar. Converses, sorolls, silencis espessos, o graus d'inclinació, peus sobre el nivell del mar, velocitats de descens. Convinguem, doncs, que la veritat –el desig de saber amb exactitud els fets, no pas les motivacions, que això és un altre relat, un univers que no es pot quantificar– s'amaga dins la deteriorada forma de les caixes.

És aquí on neix la fascinació. Aquests instruments de mesura, aquests notaris freds que superen l'impacte per retornar de l'infern amb la informació que cobegem, ¿no són també la metàfora dels nostres cossos desvalguts que guarden el tresor de les antigues veritats que hem anat desant, al llarg dels anys, després dels sotracs i de les desfetes, només accessibles, en l'interior, delicades i febles, per als experts que sàpiguen desxifrar el codi que ha subsistit més enllà de l'enrunada colonització de les hores i els dies? El secret de les caixes negres no rau en la desferra que ara veiem sinó en la claror desada en el reducte que no s'ha malmès. I en la capacitat no solament de revelar veritats sinó en el procés que ens du a saber llegir-les.