Gihadismes de tots colors
En relació amb l'operació policial contra el gihadisme que s'ha dut a terme a diferents poblacions del país, hi ha diversos detalls que criden l'atenció, i de tots ells avui n'escollim dos. El primer, les declaracions del conseller d'Interior, Ramon Espadaler, quan deia alhora que els presumptes activistes detinguts tenien previst atemptar a Catalunya i que, no obstant això, no havíem de témer res perquè els Mossos els havien tingut controlats en tot moment. Seria bo que el conseller no ens prengués per babaus. Ell hauria de saber –com nosaltres sabem– que si els han detingut i els han trobat documentació sobre indrets que només els podrien interessar com a objectius és perquè el perill hi era. I que l'acció judicial i policial no és mai tan omnipotent per garantir que individus radicals organitzats en cèl·lules independents no puguin aconseguir els seus propòsits. I saber-ho fa por.
L'altre és comprovar com la premsa espanyolista –la d'allí però també la d'aquí– s'ha afanyat a parlar de “gihadisme català” i de “catalans gihadistes”. És veritat que la condició de català la té qui neix a Catalunya i també qui s'hi arrela, i és veritat que alguns dels detinguts són nascuts aquí o residents de fa anys, però posar l'adjectiu de català al gihadisme és d'una pobresa intel·lectual considerable o d'una baixesa moral notable. O ambdues coses. I fer-ho amb l'independentisme, com ho feia l'altre dia el ministre Jorge Fernández Díaz, és, a més a més, irresponsable. No costa gaire de saber que aquesta doctrina no coneix cap altra filiació que l'extremisme musulmà i que si persones naturals de Catalunya l'abracen no solament renuncien al que significa haver nascut en aquest país sinó també a la integració a la seva cultura i als seus costums que formen part d'aquest Occident que odien.
Però, com d'altres vegades que s'informa d'actituds pernicioses o delictives comeses per ciutadans residents a Catalunya,
l'adjectiu de “català” és golosament assaborit i col·locat amb precisió al costat d'un substantiu de significat negatiu amb l'única finalitat que els dos mots es qualifiquin mútuament potenciant les connotacions pejoratives. Ja estem acostumats que els mitjans amb seu fora de Catalunya emprin les trampes del llenguatge per tirar-nos brossa al damunt. Però que ho facin els d'aquí és la demostració més evident que estan disposats a embrutar-se i a embrutir-se.
