De set en set
Franquismes
El cineasta Pere Portabella ha estat vetat per la Diputació de Granada, governada pel PP, i no ha pogut presentar en aquesta ciutat un documental seu rodat el 1974. El gruix de comentaristes ha qualificat aquest fet com un nou exemple de franquisme rediviu. D'acord. Però amb relació al franquisme ens movem amb unes acotacions metodològiques insuficients. M'explico. El veto a Portabella és una rèplica del franquisme. Però: ¿per què no es considera (també) extensió del franquisme la censura contra Sánchez Piñol, o el cas de la professora Clara Ponsatí, o l'expulsió del jutge Vidal? ¿És només franquisme aquell abús de poder que manté una filiació genealògica amb el règim dictatorial, però en canvi no és franquisme aquell abús de poder que ara i aquí, per perpetrar-se, participa d'estructures, inèrcies i mentalitats heretades de la dictadura? Aquest plantejament es complica encara més quan un adverteix que tant l'esquerra espanyola com molts intel·lectuals progressistes mantenen una condició usufructuària del franquisme. Azaña y Negrín van reconèixer que estarien disposats a col·laborar amb Franco per fer front al separatisme. El filòsof Aranguren va abraçar la causa dels GAL. “És més important la Constitució Espanyola que no pas la democràcia”, ha dit Zapatero. La retòrica de Pablo Iglesias sembla musculada en el maniqueisme i el paternalisme autoritari del franquisme. L'editorial de l'1 d'abril del diari El País, que qualificava el nou full de ruta sobiranista com “aún peor que un atentado democrático”, semblava concebut per justificar l'aplicació del pacte antigihadista contra l'independentisme.
Convé revisar l'abast real del franquisme. D'un franquisme que, de tan naturalitzat pel costum, en part pot ser fins i tot inconscient. Però que, en una altra bona part, ha calculat que li era molt més rendible subsistir sota el denominador genèric d'autoritarisme. Per què? Perquè estèticament i internacionalment el franquisme està estigmatitzat. Mentre que l'autoritarisme, en els temps bàrbars que corren, és presentat com una forma universal i inevitable. D'aquí que les velles estructures franquistes es disfressin d'autoritarisme modern, legalista i indispensable.