Fronteres artificials
Les delegacions reunides durant els primers sis mesos de 1919 a París per refer les fronteres europees són un dels episodis més caòtics de la història diplomàtica europea del segle passat. Es reuniren personatges dels vencedors i vençuts en la Gran Guerra. Els tres principals actors foren el president nord-americà, Woodrow Wilson; el primer ministre de França, George Clemenceau, i el britànic, David Lloyd George. Milers de polítics, diplomàtics, cartògrafs, filòsofs i enginyers donaren tombs per París per obtenir avantatges territorials i polítics com a conseqüència de la devastadora desfeta de la guerra. S'havien de refer les noves fronteres que sortirien de les cendres dels imperis caiguts, molt especialment el d'Àustria Hongria, el d'Alemanya i l'Otomà. Una generació abans, l'any 1886, s'havien reunit a Berlín les potències colonials europees per repartir-se el continent africà sense cap altre criteri que l'adquisició de territoris rics en matèries primeres i en mà d'obra d'esclaus. Les fronteres no van tenir en compte els aspectes ètnics, històrics i culturals que té un continent de la magnitud d'Àfrica.
La Conferència de París de 1919 produí el Tractat de Versalles que, amb les seves 440 clàusules, les moltes excepcions, la intervenció directa de França, els Estats Units i el Regne Unit per alterar acords ja pactats, nasqué amb la llavor dels grans conflictes que marcarien les turbulències i guerres del segle passat. Les fronteres es traçaren amb criteris d'oportunisme polític, d'interessos econòmics i conceptes pràctics. L'idealisme del president Wilson fou contrarestat per l'astúcia de Lloyd George i per la set de venjança de Clemenceau, que interpretava el sentiment de milions de francesos que havien perdut pares, germans o fills en una guerra que fou iniciada per la voluntat bèl·lica d'Alemanya. Entre aquelles nombroses comitives hi havia polonesos que aconseguirien el renaixement de Polònia, esborrada del mapa feia gairebé dos segles, búlgars, romanesos, txecs, eslovacs, grecs, italians, kurds, àrabs, xinesos, japonesos, reis sense corona, polítics fracassats i gent que aprofitava el desconcert que regnava a París. Hi havia dos personatges que no tenien rang polític però la seva veu fou escoltada a les més altes instàncies. El primer era John Maynard Keynes, conseller del departament del Tresor de la Conferència de Pau. Keynes, jove i baixet, venia d'Eton i de Cambridge carregat de premis acadèmics. Era membre del cercle de Bloomsbury i havia tractat Virginia Wolff i Bertrand Russell. Keynes fou la figura que millor va combatre l'esperit de venjança contra Alemanya que francesos i britànics volien aplicar sobre la potència perdedora. Poc després de signar-se el Tractat de Versalles va escriure la seva cèlebre obra, Les conseqüències de la pau, en la qual oferia un esquema per tal de resoldre els problemes econòmics d'aquella Europa devastada per la guerra. En comptes d'establir noves fronteres, deia, s'havia de crear un mercat comú, abolir tots els deutes entre els estats. Alemanya no podia quedar ofegada per un deute que només crearia ressentiment. El que va ocórrer en la següent generació li va donar la raó. Hitler es proclamà líder de l'Alemanya humiliada i vingueren les desgràcies i les perversitats de tots conegudes. Clemenceau deia que França havia pagat deutes astronòmics després de la derrota de Napoleó a Waterloo i novament després de la guerra francoprussiana de 1871. Prússia i després Alemanya ho van voler cobrar tot. Ara era el torn de França. Veient en perspectiva el que ha passat a Europa en els últims dos segles, mai es valorarà prou positivament la situació que es viu avui a Europa, malgrat les crisis i les desavinences normals en tots els sistemes democràtics.
L'altre personatge que també assessorava la delegació britànica era Arnold Tounbee, historiador dels cicles de les civilitzacions, una persona discutida acadèmicament però universalment respectada. Relata que un dia va entrar a veure Lloyd George sense que el primer ministre britànic advertís la seva presència. El polític parlava sol i deia: “Mesopotàmia, sí, petroli, aigua per regar... Mesopotàmia ha de ser britànica. Palestina, sí, la Terra Santa, el sionisme, ha de ser nostra... Síria, què hi ha a Síria... que se la quedin els francesos.”
D'aquell repartiment arbitrari i artificial van venir tots els problemes que s'han arrossegat per l'Orient Mitjà fins avui. És prou coneguda la fotografia de Gertrude Bell i Winston Churchill, en mig d'una gran terra campa de l'Iraq, dibuixant fronteres amb un compàs i un bastó. Les fronteres artificials dibuixades per gent aliena a les cultures, tradicions i la història local, són la llavor dels conflictes del futur.
