Interior

Hi ha oficis pels quals és imprescindible ser d'una determinada pasta. Per exemple, un bomber en cap cas pot patir pànic al foc. O un pediatre no pot tenir les mateixes manies que Herodes, pel que fa al futur de la infància. Us imagineu que l'astronauta Neil Armstrong hagués estat claustrofòbic? O que, per exemple, Kilian Jornet fos al·lèrgic a les altures?

Amb el càrrec de ministre de l'Interior espanyol passa més o menys el mateix. És un lloc de treball incompatible amb l'alegria (sempre és millor fer cara de pomes agres), amb la sensibilitat (el més adient és mostrar les mateixes emocions que un calamar), amb la intel·ligència (es valoren més els exabruptes i les demostracions de força bruta que no pas el raonament i l'erudició) i, fins i tot, amb la més mínima decència (tenim uns quants exemples d'actuacions lamentables o, directament, delictives de ses senyories).

La llista de ministres de l'Interior d'ençà de la Transició és llarga i tan plena de “figures” per completar l'alineació d'un equip de futbol. Això sí, poca tècnica, poc joc elegant, poc toc de pilota, poques obertures a les bandes... Molta pressió, molt joc subterrani, molt buscar el turmell de l'adversari i moltes coces sense solta ni volta per allunyar la pilota de l'àrea.

Els diuen alguna cosa els noms de Martín Villa, Barrionuevo, Corcuera, Mayor Oreja i Ángel Acebes, per citar només els que puc comptar amb els dits d'una mà? Recorden allò que van dir i, sobretot, allò que van fer? Els estranya que aquests personatges tinguin avui com a successor un home tan trampós com Jorge Fernández Díaz?

Precisament, la setmana passada el senyor ministre va desaprofitar de nou una magnífica ocasió per callar. El problema de tot és que entre la llei mordassa, els informes falsos i les sortides de to (i allò que encara hem de patir!) Fernández Díaz acabarà endolcint el record dels seus predecessors, uns individus més amargs que la quinina.