La columna
Picadura sana
M'estarrufo com un gat esperitat quan llegeixo segons què. Pel meu ofici quadrúpede (escriptura, traducció, crítica i periodisme) solen desfilar-me davant dels ulls ja cansats tota mena de martingales escrites des de la presumpció artística. La majoria no valen un ral. Pura incongruència. La minoria sublim i enginyosa que em corprèn és digne que en garli a dretcient, amb plena consciència de destacar, d'entre la collonada, la peça àuria, l'àpat ciclopi que tot ho compensa. Hora de recomanar lectura. Parlo del llibre Picadura de Barcelona, d'Adrià Pujol Cruells, l'arqueòleg de Begur resident a Barcelona que mai no hauria de deixar de pensar en veu lletra. La bimba li va a mil. Té el llenguatge falcat a l'ànima. Ens empantanega amb un compendi que, garbellat de trama i d'humor, és una oferta manicomial de màximes, lemes i aforismes sobre la condició humana i tots els seus subordinats entreparents. Us en endossaré alguns llistats fins que les temples us vagin a tot drap. Ell els escatxica amb distinció al llarg de les més de dues-centes pàgines de la novel·la, no és tan pòtol com servidora. Jugaré a inflar el miratge perquè la recepta, vista així tota encolada, faci via com un trepant. Començo. Podeu anar pensant-vos a cada piulada. La gent, un manat de nervis. La identitat és matèria obscura, boja. La mort fa pensar en el destí. La
curiositat dels mucòfags és amoral. L'entregent, un esport gratuït. Hom no ve d'Homer, hi va de tant en tant. Les carpes són peixos. Som, quan pugem a l'escenari, més forts, més valents i més bonics del que som en realitat. Vomitar és trist si es té una visió romàntica de la vida. Escriure senzill, tenir idees i expressar-les, una empresa. El lloc comú només se'l pot haver inventat un ignorant. L'etiqueta va ser abans que la tribu. La parla postmoderna en el fons és d'un lirisme virginal. A ciutat, el tedi sotja. La monotonia és quedar amb tothom i no poder quedar amb ningú.
El desig sexual tan sols és un recurs per allargar l'hora d'anar a criar malves.
Cabum!