Quan la setmana passada va sortir a la llum que, pels tràmits del seu divorci, la senyora Natalia de la Nuez havia declarat que el seu marit, l'exministre Juan Fernando López Aguilar, l'havia maltractat físicament i psicològicament, vaig arrufar el nas. Ho vaig fer no només perquè aquest és un tema molt delicat en què totes les sensibilitats han d'estar a favor de la suposada víctima, sigui qui sigui, sinó perquè, algunes vegades, aquesta posició preestablerta es pot utilitzar de manera tendenciosa i manipuladora. Per això mateix i com que sé que la justícia és diligent seguint aquesta premissa, com no pot ser d'altra manera, vaig pensar que, tenint en compte que el personatge a qui s'acusa de maltractaments és un home públic, també pot passar, com a vegades succeeix, que aquest sigui víctima d'una denúncia falsa. Per a l'exeurodiputat una acusació com aquesta li representa, immediatament i sense camí de retorn, una màcula a la seva credibilitat com a líder progressista contundent, definitiva i difícil de reconduir. Vaig pensar tot això perquè també sé que una persona (sigui dona o home) despitada pot ser molt cruel i manipuladora buscant destruir la vida del seu ex. Això va ser fins dissabte, quan, llegint part de les declaracions que la senyora Nuez havia fet davant la jutgessa, vaig reconduir la meva idea i em va semblar molt evident no només que el senyor López Aguilar no havia estat el marit ideal, sinó que el relat que la seva exdona va fer dels possibles maltractaments era versemblant i amb uns detalls definitius difícils d'inventar-se. El com i l'on dels vexaments resultava molt creïble, poc tendenciós i alhora, i això és significatiu i trist a la vegada, esclaridor del que viu una persona quan ha estat manipulada durant anys i, encara ara, segueix enamorada del seu marit.

Hi ha vegades que un no (he estat maltractada) és clarament un sí (ho ha fet sempre que li ha vingut bé i potser jo m'ho mereixia).