Metàl·lic

Dilluns passat, ens van deixar dos escriptors més que il·lustres: Eduardo Galeano i Günter Grass i –com és lògic– els mitjans catalans en van parlar a bastament. A Anglaterra, el mateix dia, va finar un altre personatge, desconegut aquí, del qual els mitjans britànics van fer gairebé tant de cas com de Galeano i Grass: la Viv Nicholson, una treballadora en una fàbrica de pastissos que, el 1961, va guanyar l'equivalent de 4,5 milions d'euros a la travessa. Quan els periodistes li van preguntar què faria amb els diners, va respondre: “Gastar, gastar i gastar!” I així ho va fer: al llarg dels següents tres anys, ella i el seu marit van comprar una tirallonga de cotxes de luxe, una pila de joies i d'abrics de pell i organitzaven festasses en què es bevia el millor xampany. El 1965, però, el marit va morir en un accident de cotxe, a la vegada que ella va descobrir que devien una quantitat elevada d'impostos. De cop, es va haver de declarar insolvent. Deprimida i alcoholitzada, es va traslladar a Malta, però al cap de poc va ser deportada per haver assaltat un policia. Va provar de guanyar diners fent striptease però ho va deixar córrer en descobrir que era incapaç de treure's els sostenidors i les calces. Havent-se casat tres cops més, va acabar treballant en una perfumeria. Però a poc a poc, ja s'estava convertint en un mite: la seva autobiografia (1976) es va convertir en un drama televisiu el 1977 i en un musical teatral el 1998. Mentrestant, The Smiths posaven imatges de la Nicholson a les portades de diversos discos; i Morrissey i ella es van fer amics. Els mitjans anglesos dels seixanta –amb el seu esnobisme habitual– la van tractar com una obrera frívola que no sabia què fer amb els seus diners, però de fet ella només feia allò que la publicitat i la pressió social en general –a Anglaterra i arreu d'Europa– l'instava a fer: gastar. Tal com ens hi han continuat instant a tots nosaltres, d'aleshores ençà. Fins fa quatre anys.