Les Pedreres

L'aprovació provisional del pla especial de les Pedreres per part del ple municipal de Girona és en si mateix una notícia positiva si al darrere hi ha també una clara voluntat de posar veritablement fil a l'agulla a la configuració d'aquest parc natural urbà tantes vegades promès però mai concretat. És que la cosa ve de lluny. L'any 1929 Carles Rahola, tot i reconèixer que el lloc era dels “més airejats i assolellats de la ciutat”, afirmava que es tractava d'un indret “força àrid i limitat que no sembla pas a posta per a ésser convertit en Ciutat-Jardí”. Seguint l'estela dels desitjos, Pla i Cargol escrivia sobre les excel·lències paisatgístiques de la muntanya i, com si fos avui, a l'any 1945 demanava que “no se retrase más el poner un poco de orden en el caos constructivo de este barrio, y que toda la ciudad preste su decidido apoyo en valorizar debidamente tan espléndido lugar, bien merecedor de todas las preferencias”. I segurament amb aquest esperit, l'any 1962 els arquitectes Màrius Soler i Àngel Sánchez varen redactar un “Plan Parcial de las Pedreras” amb la pretensió de construir-hi una ciutat jardí que permetés acollir-hi fins a 13.000 habitants convertint-lo en “parque y zona residendial”. O sigui que els propòsits de posar-hi mà i ordenar aquest sector de la ciutat no són d'ara sinó que vénen de lluny. Fa anys s'aconseguí legalitzar la part construïda darrere la torre Alfons XII, coneguda com a Torre Gironella de Dalt (la de Baix ja era legal), mitjançant un acord de compra i venda dels terrenys amb el Ministeri de Defensa a través del qual es va poder portar a terme un llarg i complicat procés tecnicoadministratiu consistent a vendre les parcel·les als ocupants per tal que aquests poguessin escripturar i, per tant, legalitzar la situació constructiva de fet que existia des de feia molts anys. El problema de l'altre costat de la carena, la que hi ha sota el pirulí, és que no es tracta d'un nucli compacte com era aquell sinó de construccions disperses de molt diversa tipologia i realitats socials que requerirà de complicades negociacions i d'un generós pressupost municipal per fer possible els reallotjaments necessaris abans d'iniciar qualsevol treball de configuració del futur parc. No sé si aquest anunci d'engegar el pla especial obeeix a la proximitat de les eleccions municipals però en qualsevol cas és bo que es pensi a fer possible poder convertir aquell indret en “l'esplai del botiguer que no estiueja”, com així el va imaginar el poeta Joan Badia.