Clama al cel

No som valentes, és que clama al cel, va dir en algun moment de la xerrada la Marçona Puig Antich, i, si saben de qui parlo, ja es poden imaginar la força que pot tenir la frase. Clama al cel que encara s'hagi de combatre la dictadura, va comentar, en un altre moment, Felipe Moreno, un antic militant antifranquista que representa la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina amb admirable serenitat, eloqüència i determinació. En l'acte per presentar el procés judicial iniciat als tribunals argentins perquè s'investiguin i sancionin els crims comesos durant el franquisme que dimecres passat es va fer al centre cívic de Palau, no en va dir res, però en Felipe, després de tants anys, encara conserva al cos el record de la crueltat d'un cèlebre torturador vocacional que anomenaven Billy el Niño i que no era un mite del Far West, sinó un miserable policia de la brigada politicosocial dels anys setanta. En la xerrada també hi era present Inés García Holgado, argentina néta, neboda i reneboda d'espanyols perdedors i executats, que és una de les primeres querellants i que, venint d'on ve, situada més enllà de la mínima distància que la lucidesa requereix, va aportar la perplexitat de qui ha sobreviscut altres dictadures i veu com es tracta en aquest país la justícia i la memòria. Als carrers de l'Argentina, ens va dir, per preservar el record dels desapareguts, hi ha rajoles de colors a l'indret on se'ls va veure per darrera vegada. Aquí encara en tenim una bona part sepultats en foses comunes sense identificar. Després de Cambodja, hi va afegir, l'Estat espanyol és, amb unes 88.000 persones, el que lidera el rànquing mundial. País de rècords, el nostre.

Clama al cel que després de tants anys no s'hagin establert les veritats històriques, que s'hagi d'anar a l'Argentina a la recerca de la justícia que es nega aquí i que els descendents i hereus de la dictadura s'hagin apropiat de la democràcia i la justícia després de devorar-ne l'ànima. Quaranta anys de repressió en dictadura i quaranta de negligència en democràcia ens contemplen. La memòria a l'entorn del franquisme i la repressió segueix viva, però agitant-se en un silenci neguitós i incòmode, i si la querella argentina s'ha convertit en una oportunitat per a la veritat i la justícia, és gràcies als que tenen estímuls prou poderosos per no rendir-se mai. Han invocat principis de justícia universal que mantenen que els delictes de lesa humanitat no prescriuen i que és més important la naturalesa del crim que la nacionalitat de la víctima, però ho fan amb quasi tots els vents d'aquest país en contra.

Ara que les limitacions del nostre model democràtic són més òbvies que mai, i que la veritable naturalesa dels hereus d'un franquisme que pretén passar impunement a la història ens ensenya alguna cosa més que la poteta, s'hauria de convertir en una causa col·lectiva, i caldria multiplicar les adhesions i les mocions als ajuntaments. Perquè no podem deixar els querellants sols, perquè la jutgessa argentina ha de percebre el pes d'una societat expectant i ansiosa, i perquè clama al cel.