Del Floquet a Woody

Totes les grans ciutats tenen les seves icones i Barcelona no n'és cap excepció. L'estàtua de Colom, la Sagrada Família, el Camp Nou, el Park Güell, són edificis emblemàtics associats a la capital catalana. Gaudí, Miró, Picasso, Kubala, Cruyff, Pep Guardiola o Messi evoquen la barcelonitat des de diversos àmbits artístics, si se'm permet considerar el futbol des del vessant de la creativitat. Floquet de Neu o el Cobi també han estat referents. Podríem continuar posant exemples però freno aquí perquè si seguís hauria d'acabar mencionant la sangria i el barret de mexicà.

Ara el senyor Jaume Roures vol afegir a la llista de celebritats barcelonines l'insigne Woody Allen. Com a seguidor incondicional del geni de Brooklyn celebro aquesta iniciativa i espero que el projecte fructifiqui, tot i que resulti paradoxal que el seu museu pugui tenir com a seu la ciutat on ha rodat la seva pitjor pel·lícula. Seria una magnífica compensació per als barcelonins deixar-los un llegat a canvi d'haver-los manllevat el topònim per a un bunyol.

De moment no han transcendit gaires detalls sobre el discurs museogràfic ni el contingut de l'equipament. Suposo que de material no en faltarà, ni d'idees tampoc, ni de gent disposada a suggerir propostes en cas que no en surtin prou per omplir de contingut el Woody Allen Center (WAC).

Des de l'humil condició de fan d'aquest senyor de les ulleres que juntament amb Charlot, Groucho o Bogart és per ell mateix una imatge icònica del cinema universal, gosaria fer una modesta aportació als de can Mediapro. Entusiasmaria una sala interactiva on el visitant pogués accedir (ni que fos pagant un petit recàrrec opcional) a aquell giny cilíndric que surt al film El dormilega (1973), que porta l'eloqüent nom d'orgasmatron. Suposo que el lector que no ha vist la pel·lícula ja s'imagina l'efecte que produeix la màquina. Seria un bon reclam, no en tingui cap dubte senyor Roures, per situar Barcelona com una de les ciutats més excitants del món.