La Catalunya sana

Els que tenim el privilegi de sortir a la premsa, sovint és normal que algú t'aturi pel carrer per comentar-te o criticar-te un article o, simplement, per expressar la seva opinió de qualsevol fet rellevant de la política o l'economia. Divendres passat una persona, sense a penes poder-li dir bon dia, em va fer notar que està molt enfadada per tot el que està passant. I és que acabava d'explotar el cas Rato.

Aquesta persona té una empresa i sap les hores que hi dedica, els esforços per tirar-la endavant, i el que costa mantenir els llocs de treball. Certament jo no tenia paraules per refutar la seva anàlisi de l'actualitat, perquè fins i tot els més pessimistes se sorprenen de la gran brutícia que amaga aquesta societat. És per això que avui, a ella i a totes les persones que dia a dia dediquen el seu temps i el seu esforç per mantenir petites empreses, m'agradaria transmetre'ls una esperança en el futur d'aquest país nostre.

Primer de tot, i encara que la meva interpel·lant tingui el parany de sulfurar més, haig de dir honestament que sovint cometem l'error de jutjar socialment avui errors d'ahir, i no ens adonem que fets que avui són socialment molt reprovables fa uns anys eren perdonables. Durant els distints governs socialistes hem tingut tres amnisties fiscals, i és sorprenent que en cap de les tres no hi hagi hagut cap indici de blanqueig de diner. Si en la del PP, a la qual s'han acollit trenta mil contribuents, les autoritats monetàries n'investiguen set-centes cinc per possible blanqueig de capitals, estadísticament sembla molt difícil defensar que abans no n'hi hagi hagut cap. No deu ser que la societat era molt més tolerant?

Quan Hervé Falciani, que era empleat d'una sucursal del banc HSBC de Ginebra, va sostreure il·legalment les dades dels clients de la sucursal i les va lliurar (o vendre) a governs es va descobrir un gran nombre de persones rellevants que tenien comptes amb saldos molt importants. El govern espanyol, amb la posició contrària dels inspectors d'Hisenda, va optar per enviar als titular d'aquests comptes una carta dient-los que els constava que tenien un compte a Suïssa i no el tenien declarat a Hisenda. La reacció immediata de la gran majoria va ser fer una declaració complementària, pagar una minúcia i quedar en pau amb Hisenda. Això tècnicament no era una amnistia fiscal, però... Segurament avui la pressió popular seria una altra i allò que va ser possible fer en el 2008, avui seria impossible. Hem avançat.

Però malgrat el que pugui semblar tenim una gran part de país sa, amb gent, com l'amiga empresària, que treballa i paga els impostor quan toca. I tenim empreses amb un alt sentit de responsabilitat social, i una societat civil també amb valors i a més amb accions. Per raons que ara no vénen al cas, conec una mica la preparació del gran recapte que està preparant el Banc dels Aliments pels dies 5 i 6 de juny. Una acció que a Catalunya mobilitza més de cinc mil voluntaris, i fa goig observar la disponibilitat de tanta i tanta gent i tantes empreses pel voluntariat i pel servei social. Un fet que estic segur no és propi només del Banc dels Aliments, sinó que podríem dir-ho també de Càritas, Creu Roja i tantes iniciatives socials.

Així doncs, com deia el poeta, fa més soroll un arbre que cau que no tot un bosc que creix. És sobre aquest bosc de la Catalunya sana que hem de construir el nostre futur, i saber que sovint, per millorar ens cal esporgar o fins i tot aclarir, perquè la part sana creixi amb més ufana. Lamentablement el mateix dia que va sortir la notícia de Rato, Catalunya declarava per votació popular “catalana de l'any” sor Lucía Caram, una incansable activista social que diu sempre el que pensa, i mediàticament va quedar eclipsada. Jo em quedo amb l'esperança de la Catalunya sana.