Flux i reflux

Sant Jordi és un bon dia per reflexionar en quin punt ens trobem en el procés que, si així ho vol la majoria de la població, ens ha de portar cap a la independència. Siguin quins siguin els obstacles que s'hi posin al davant, aquest continua essent l'element substancial: que ho vulguin la majoria de ciutadans d'aquest país. I atès que se'ns ha negat el dret a poder-ho expressar d'una manera directa per mitjà d'un referèndum –com ho han fet els estats de plena tradició democràtica–, continua sent lícit també que es busquin altres vies igualment inequívoques per conèixer quina és aquesta voluntat popular. Emplaçats, doncs, a les eleccions del 27 de setembre, és bo de reflexionar, precisament avui, sobre els incidents de recorregut.

D'entrada, cal insistir en allò tan sabut, però no sé si exactament percebut per part de tots els partidaris de la independència, de la dificultat de sostenir un ritme regular i persistent, sense alts i baixos, al llarg d'un trajecte que no pot ser tan ràpid ni tan planer com voldríem. Així és que hem de convenir que, d'ençà del 9-N, hem vingut a confluir en una fase de reflux, en un cert estancament de la dinàmica a què ens havien portat les grans mobilitzacions populars. Les vacil·lacions en la ruta a seguir, la dificultat de forjar acords polítics consistents, la discussió sobre la llista unitària o les llistes diverses amb punts en comú i el desànim perceptible en alguns sectors, han moderat l'entusiasme de molta gent i han donat ales als nostres adversaris: és indiscutible que els sectors unionistes de dins i fora de Catalunya, a remolc d'una presumpta baixada del que ells consideren un simple soufflé, han tret forces de flaquesa, han precisat el seu discurs i s'han refermat en el terreny organitzatiu. L'Estat ha mantingut la seva pressió habitual i reiterada, sense la més mínima concessió als partidaris de la tercera via, però la realitat del nostre moviment de reflux li ha permès de propagar un missatge més creïble al voltant de la nostra derrota anunciada. Aquesta percepció de feblesa ens ha paralitzat en l'àmbit que més ens convenia enfortir: la tasca de convèncer els indecisos de les bondats de la nostra causa. I tots sabem que aquest és el principal punt dèbil del nostre projecte: la dificultat de sumar més gent encara, d'atènyer una majoria més àmplia a favor de la independència.

D'altra banda, és evident que, en un recorregut forçosament llarg com és el que anem seguint, apareixen dinàmiques noves que afecten d'una manera o d'una altra els nostres plans. Així, per exemple, la convocatòria de conteses electorals ha reactivat l'expansió de forces polítiques que, com que posen l'accent en altres continguts del canvi necessari a tot l'Estat, afebleixen forçosament la centralitat del nostre projecte. Ara mateix, l'existència de candidatures municipals que mantenen silencis o posicions ambigües sobre la necessitat del dret a decidir pot fer que molts ciutadans arribin a pensar que la independència, lluny de ser la proposta de canvi revolucionari que necessitem en tants de fronts, és en realitat una maniobra de distracció sobre les urgències que tenim, tant en el terreny de la regeneració democràtica com en el de la sortida justa de la crisi econòmica. Per a nosaltres, és clar, es tracta precisament del contrari: una Catalunya independent ens permet de bastir un país més just, més viable econòmicament i plenament regenerat en les pràctiques democràtiques.

És el reflux, doncs. Però la dinàmica d'aquest Sant Jordi, de les eleccions municipals, de la celebració de l'Onze de Setembre i de les eleccions al Parlament ens han de permetre que flueixi novament l'expressió de la voluntat de molts conciutadans nostres que, més enllà de les lògiques oscil·lacions que tot moviment comporta, continuen apostant decididament per la independència. Potser els qui s'afanyen a cantar les nostres absoltes davant alguna vacil·lació podran comprovar ben aviat que el moviment de fons persisteix i que la nostra voluntat de continuar endavant és més sòlida del que ells voldrien i proclamen.