No prescrits

De la festa d'ahir hi ha coses que prescriuen per efímeres –les roses– o per volubles –l'èxit de venda d'alguns llibres–, i altres que no prescriuen perquè són consistents. És el cas de llibres amb gruixària intel·lectual, solvència acadèmica, treball rigorós. Són obres que no prescriuen amb el pas del temps, tot i no figurar entre les recomanades pels anomenats ara prescriptors, receptaires d'allò que venen a les llibreries. És cert que, de la mateixa manera que passa en medicina, en matèria de lectura no es pot aconsellar a tothom la mateixa dieta de textos per consumir o per tenir ben a mà a les lleixes del rebost de la cultura. He vist dos llibres apareguts abans de Sant Jordi que remarco com excel·lents des del punt de vista de la meva especialitat: el volum 1 del Catàleg històric general de la premsa en català, a cura de Jaume Guillamet i Marcel Mauri, de la Universitat Pompeu Fabra, i editat per l'IEC; i Cosas vistas, cosas leídas, a cura de Xavier Pla i Francesc Montero, i promogut per la Universitat de Girona. Cadascuna d'aquestes obres abasta sengles períodes determinants en la història del periodisme, que és tant com dir història de les mentalitats i de les consciències. Guillamet i Mauri ofereixen el fruit d'un pla de recerca exhaustiu, sense precedents, aplicat als periòdics dels anys compresos entre 1641 i 1898. Han pogut ampliar amb perspectives i eines d'avui la tasca tenaç dels grans hemerògrafs catalans: Givanel, Tasis, Torrent. En l'altra obra, forjada a Girona, destaquen les aportacions de Lluís Costa sobre el periòdic vuitcentista La Llumanera de Nueva York, i les d'altres investigadors que tracten de clàssics de la periodística catalana d'entreguerres, com Rovira i Virgili (Xavier Ferré), Gaziel (Jordi Amat), Brunet (Francesc Montero); o d'un reporter excepcional del segle XIX: el menorquí Sadurní Ximénez, estudiat per Miquel Àngel Limón. Aquests treballs no prescriuen. No són amortitzats pel pas dels anys. Cal tenir-los presents en l'hora actual de Catalunya. Deia Ors que sense referència al passat res no pot tenir esperança de futur.