Opinió

A tres quarts de quinze

Ja poden anar dient, però la filosofia ‘slow time' costa de practicar, sobretot en el món en què vivim

No sé vosaltres, però jo tinc un parell de coneguts –una amiga i un familiar, per ser més exacte– que sempre arriben tard. Et citen a una hora determinada i ja pots comptar que com a mínim vindran amb mitja hora o una hora de retard, i això suposa una dificultat autèntica quan vols quedar per compartir algun àpat, com ara el dinar o el sopar. Jo sóc més aviat de puntualitat anglesa, i com que això m'ha comportat més d'una espera llarga i la consegüent sensació d'haver-me pogut quedar més estona acabant coses que he deixat a mig fer, m'he acostumat a emportar-me l'ordinador a les cites, igual com faig quan he d'escalfar cadira a la sala d'espera d'algun centre mèdic. En el cas que ens ocupa, podria haver optat per fer-me el longuis i arribar més tard que els dos coneguts en qüestió per veure si, a base de fer-me esperar, m'acabarien entenent una miqueta més quan els dic que arribar tard és un defecte que sobretot patim els altres, els qui esperem. Però, amb el pas del temps i l'experiència, ja ho he donat per impossible. De manera similar, també m'he anat adaptant als actes socials i culturals, a les convocatòries i a les reunions que s'inicien passat aquell quart acadèmic que es concedien els professors, almenys quan jo estudiava a la universitat. Potser per això he entès que fins avui no hàgim estat capaços de canviar uns horaris –diguem-ne– africans, igual que ara no deixa de sorprendre'm que vulguin implantar un règim horari que ens hauria d'acostar als europeus. Sí, ja era hora, mai més ben dit. No sé com s'ho faran amb els horaris laborals, però espero que sigui més fàcil la conciliació de la vida familiar i la professional, que ara per ara representa un problema, sobretot per a molts pares i mares que, en temps de crisi, tenen la sort de tenir feina. Alguns ja fa temps que assagem l'horari intensiu, encara que sovint acabem treballant a deshora i quan no tocaria. Ja poden anar dient però la filosofia slow time costa de practicar, sobretot en el món en què vivim. Alguns arriben a quarts de quinze i d'altres viuen més de vint-i-quatre hores.

Aquesta setmana m'he rellegit El jardí de mitjanit, una novel·la clàssica juvenil –publicada per Viena edicions i traduïda al català per Maria Rossich– que és una de les obres més reconegudes de l'escriptora anglesa Philippa Pearce. En aquesta narració hi ha un rellotge que toca tretze hores i que a partir de mitjanit transporta el protagonista cap a un jardí on el temps transcorre d'una altra manera. En fi, és difícil posar-se d'acord en relació amb el còmput de les hores, més quan el temps és relatiu. Pel que fa al canvi d'horari, em sembla una bona mesura, sempre que estigui ben consensuada. Una de les coses que més m'agraden quan viatjo a França és que puc dinar a la una i sopar a partir de les set, a l'hora que aquí berenaria, si fos el cas. Massa d'hora? Depèn, sempre pots fer el ressopó i anar de copes, si no t'has de llevar l'endemà de bon matí. Ben pensat però, aquest horari nòrdic s'adequa al clima fred i em fa l'efecte que els hàbits horaris mediterranis, fets a la llum del sol i als dies llargs de l'estiu, es resistiran a qualsevol canvi. En fi, ja veurem. Ara mateix m'atreu la idea de les tretze hores. Assajaré de viure així, fora del temps cada minut, deu ser més senzill del que sembla. I els que arribin a tres quarts de quinze que s'esperin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.