‘Corruptio optimi'
Ni la veu tronant
dels denunciants,
ni la puresa ètica dels regeneracionistes es percep avui a l'àgora pública
Cada dia em pregunto si podrà sobreviure l'economia en un sistema polític podrit. L'economia no pressuposa l'existència d'un sistema correcte, però se sustenta en un estat de dret que ofereix garanties jurídiques als inversors o cobreix els riscos d'aquells que creen empreses, paguen salaris i contribueixen a la Hisenda Pública. Sense economia no existeix ni societat, ni política. I, sense política, podria donar-se una clara autonomia de l'economia capaç d'ordir un acoblament social que faci habitable la comunitat, encara que no tingui polítics que la governin o, de vegades, la desgovernin. Itàlia, tot i el moment actual, és un exemple de com hi ha vida econòmica al marge de la política, quan aquesta es torna un handicap per al desenvolupament de l'activitat diària. El problema absolut ens arriba quan la corrupció s'apodera d'una societat. Totes les garanties desapareixen, l'estat de dret es torna una trampa; la justícia o bé és justa en si mateixa –és a dir, independent, ràpida i transparent– o acaba pertorbant tot el sistema de relació econòmica o social. Això que malauradament es viu avui a Espanya és un estat corrupte notablement generalitzat, amb l'agreujant que no hi ha cap estament lliure de taca, ni esglaó sense osca.
Ho deien els clàssics del dret romà: corruptio optimi pessima est (la corrupció dels millors és la pitjor de totes). Avui i ara tenim això: Andalusia podrida amb els ERO i PER, en una esclavització del vot que ofega la democràcia. De què poden parlar els socialistes andalusos, si la seva situació és d'un descarat clientelisme polític a compte de qui paguen els tributs,i se'ls transfereixen elevats percentatges del pressupost de l'Estat en virtut del principi de solidaritat interregional? La Comunitat Valenciana, amb el seguit d'exageracions arquitectòniques falleres –algunes són només carcassa dels vents–, els seus corruptes presidents, amb sentència o sense, atès que van permetre personatges com ara Blasco, Olivas, el Bigotis, i d'altres més amb aptituds per la meritació irregular o senzillament el lladronici? Ni Terra Mítica, ni Ciutat de la Llum, ni les caixes valencianes, ni l'emblemàtic Banc de València... tot a can Pistraus.
Tampoc a Catalunya la situació és millor, ja que aquelles tècniques de comissionisme es van estrenar aquí, i els misteris volen com corbs encegant l'horitzó de llum. Ni a la Castella-la Manxa del prohom José Bono, o de la sublim senyora De Cospedal, enfeinada amb tants càrrecs, poden mantenir la hidalguía vertical, si s'apuren els comptes als números: aeroport de Ciudad Real, la gloriosa Caixa de Castella-la Manxa, avançada dels forats del nostre sistema financer, etc. Ni com sembla ara, s'està lliurant l'altra Castella i Lleó, la de l'intocable Aznar, el gran responsable de la trencadissa de ponts entre Espanya i Catalunya ja el 2000, després de la funesta majoria absoluta. Ara, sembla que ens aixequem amb l'escàndol de comissions amb relació a la concessió de parcs eòlics que podria arribar als 110 milions d'euros. Ni a Galícia, ni a Múrcia, ni a Euskadi poden aixecar el cap amb orgull, per si de cas. D'històries, n'hi ha, com les meigas galaiques. Tan sols és qüestió de temps, o que s'aixequi el sigil d'Euskadi on prevalen tots els beneficis de la seva excepcional insularitat peninsular. No els envolta el mar, sinó el misteri de la sobirania fàctica a l'hora de governar-se en singular i en exclusiva, com les navarres forals. No així les insularitats reals de les Balears o les Canàries. A la primera, Matas és tot un testimoni, empresonat, gestionant despropòsits; a la segona, hi ha sempre una boira que cobreix les accions i les concessions amb peculiaritats a la siciliana. Et sic de coeteris...
No hi ha corrupció, però, sense corruptors, ni corruptibles. Haurem d'aixecar la veu al Senat, com Ciceró a les grandioses catilinàries? Hi ha un Ciceró entre nosaltres? De Catilines, ens en sobren... Però, ni la veu tronant dels denunciants, ni la puresa ètica dels regeneracionistes es percep avui dia a l'àgora pública. Per això, si n'és, de màxima, la putrefacció del sistema i la porqueria en què ens movem, amb la sensació, sovint, d'un cert eclipsament de l'estat de dret.