Pares i nens

L'any 2003 l'American Film Institute va fer un rànquing dels cinquanta millors herois de la història del cinema americà. No va ser estrany que l'encapçalessin Indiana Jones, James Bond i el Rick de Casablanca. El que sí que va resultar curiós és que el número u l'ocupés Atticus Finch, el protagonista de Matar un rossinyol, l'obra de Harper Lee meravellosament adaptada per Robert Mulligan al cinema. Atticus Finch, interpretat per Gregory Peck, és un advocat que accepta defensar un home negre acusat de la violació d'una noia blanca en un poble del sud dels Estats Units a finals dels anys trenta. L'advocat se'ns presenta com un home normal, disposat a lluitar per la justícia en una societat submergida en intolerància i racisme. Però, sobretot, encarna la figura d'un pare, perquè la història la veiem a través dels ulls de la seva filla Scout, una nena de sis anys. Harper Lee dibuixa un pare modèlic, serè, pendent dels fills, als quals transmet valors i principis, autèntiques sentències de titani amb textura de núvols de sucre com ara: “Mai coneixes realment una persona fins que t'has posat les seves sabates i camines amb elles.” En definitiva, un heroi.

Dilluns vam descobrir, un cop més, que no vivim en una societat perfecta, que cometem errors, i que encara topem amb situacions terribles que mai hauríem imaginat i que ens commouen fins a l'extrem. Ens han tornat a recordar que ser pares –i ser mestres– és molt difícil, que no hi ha receptes màgiques, tot i que molts s'atreveixen a donar lliçons –sovint els primers que haurien de callar són els que més parlen. No cal ser herois, encara que a vegades ho sembla. Potser ens ajudaria intentar fer memòria. Escrivia Saint-Exupéry a la dedicatòria d'El Petit Príncep: “Totes les persones grans han començat essent nens. Però n'hi ha poques que se'n recordin.” Doncs això.