La guàrdia mora

Voldria de veïna una Espanya amiga, culta, liberal, poliglota, defensora de la pluralitat i compromesa amb la diversitat cultural i lingüística. Però avui això és una quimera. Espanya ha donat grans noms a la cultura i a la ciència i hi ha una gent magnífica, però els grups dirigents parasitaris han estat, amb poques excepcions, just el contrari del perfil de veïnatge desitjat. Al·lèrgics a la diversitat, només deixen espai per a una llengua, una cultura, una nació, una bandera, una legalitat i una religió. No hi ha lloc per a nosaltres, i va contra els nostres interessos materials, culturals i democràtics continuar sota la seva llei. No ens han deixat més alternativa que anar-nos-en.

Van expulsar els jueus i més tard els moriscos. Si no ho han fet amb els catalans és, no pas per l'estima que ens tenen, sinó per la nostra aportació econòmica a les arques de l'Estat. Menystenen, discriminen i persegueixen la nostra llengua, alguns ens desitgen morts o no ens poden veure, però no volen que en sortim, sinó que ens hi quedem. L'únic nostre que accepten són els impostos. Espanya té en els catalans el grup humà cap on dirigir el seu odi irracional, el seu rebuig ètnic, la seva ira malaltissa, en qui poder descarregar les seves frustracions, complexos i inseguretats. Des de Quevedo a Azaña, de Franco a Leguina, el repertori d'espanyols anticatalans és tan extens que caldria una enciclopèdia d'uns quants volums per fer-hi un aproximació. Els amics que hi tenim no es fan sentir prou i, en el context majoritàriament hostil on viuen, opten per callar, dissimular o dosificar les seves simpaties. Cap partit espanyol, ni ara ni mai, no ha plantejat un model d'estat confortable per a nosaltres. A tot estirar, algun gest amb l'aspiració d'esdevenir simpàtic i mitja dotzena de mots. Els boicots, la discriminació del teixit econòmic, les infraestructures radials, les actituds provincianes i el rebuig a qualsevol proposta democràtica vinguda d'aquí, tenen segles al darrere.

Però al segle XXI, la catalanofòbia espanyola ha arribat als nivells d'expressió més miserable, abjecta i repugnant de la seva història. Diaris, ràdios, televisions, Facebook, Twitter, són l'expressió d'una bogeria nacionalista, rabiosament ètnica, sense precedents. La manipulació, la mentida i l'acusació gratuïta contra els catalans hi tresquen a tot drap, sovint amb ministres de banderers destacats, periodistes, bisbes, intel·lectuals, funcionaris, policies, militars, tertulians.... Els comentaris infames sobre l'accident aeri als Alps o després de la mort d'un professor d'institut a mans d'un alumne fan, senzillament, fàstic. A la resta d'Europa i del món, el fenomen ja és objecte d'estudi, sorpresa i escàndol. Ahir, com avui, Espanya desprecia cuanto ignora i, tenint en compte el molt que menysprea, deu ser també molt el que ignora. Però n'hi ha que s'obstinen en el seu monolingüisme fatxenda, la seva incultura vastíssima i la seva prepotència d'enveja i complex d'inferioritat. A aquells que hi tenim amics o familiars, aquesta situació ens sap greu i ens provoca vergonya, però hem de denunciar-la.

Les darreres mentides sobre la connexió entre independentisme i gihadisme superen ja tots els ridículs imaginables. Cap dels que han difamat, darrerament, Mas, Forcadell, Junqueras, Casals, Colom o Rahola, no els arriba ni a la sola de la sabata en cultura, vocació i tradició
democràtiques. Franquistes ells ahir i avui, nosaltres vam beure a galet la seva constitució i amnistiar el magne delicte de la dictadura. I, alguns, encara es planyen que el general de veu aflautada no enllestís la feina. El seu reconeixement de la diversitat només arriba fins a la realitat mora. Per ser exactes, fins a la
guàrdia mora de Franco. Anar-nos-en ja no és cosa de dignitat o d'interès, sinó també de bon gust, per fer un país millor, culte i plural, cívic i, sobretot, no ètnic:
el nostre.