Fet aïllat

Dilluns era al llit, K.O. per un virus de panxa, quan, de tornada d'un viatge interestel·lar al lavabo, vaig mirar quatre notícies pel mòbil. Si abans en dèiem posar la tele, ara en diríem posar el mòbil. Vaig veure la notícia del nen que havia matat un professor en un institut. Recargolada i estupefacta, em van venir al cap la mà de debats que s'obririen. És lògic que un fet tan terrible, inèdit en aquest país i amb tant de retruny públic, obligui a fer-se moltes preguntes. De fet, deixa molts interrogants, per molt que de seguida es vulgui trobar una resposta unívoca: el nen va tenir un brot psicòtic i adéu; quan els detalls de l'elaboració dels fets d'aquell matí fan estrany pensar en un simple brot. Però necessitem una explicació ràpida –els mitjans també– i l'apel·lació a una força externa sol tancar carpetes més aviat.

Quan periodísticament s'usa la fórmula estereotipada de “reobrir un debat”, en realitat es parla de donar una bola que es fa cada cop més grossa i que, en ocasions, es perd en el groguisme i el directe que dicten algunes televisions i digitals. Les xarxes socials, tan útils en un sentit, contribueixen a un soroll que converteix allò en una gran onada guirigall que, del llit estant, et fa parar el mòbil. És lògic, també, però és una llàstima que els debats només s'obrin a partir de fets colpidors. Sotraguejats pel fet, s'obren d'una forma prou ranquejant perquè no s'obrin. Entremig, s'escola el llenguatge políticament correcte, buit. Cal ser curós com mai en aquestes situacions, però potser cal aprendre a dir les coses pel seu nom, si és que es vol començar a identificar els problemes i posar-hi algun remei. Més tard, vaig sentir algun periodista que preguntava a algun portaveu sindical si aquest era un fet aïllat perquè l'altre pogués respondre que sí. On és el sentit comú? No hem deixat mai el pati d'escola? Ara que som tant de posar-nos en comú, potser que cadascú pensi en l'institut que ha anat, en els problemes que hi havia, en què se n'ha fet de molts companys que no ha vist més... Que pensi si aquells problemes, les coses que li feien arrufar el nas aleshores, els ha vist després a la feina, al tren o a l'ambulatori... Que pensi si aquells debats, de mancances i biaixos molt més habituals, s'han reobert mai.