Els nous taulers

Jordi Amat explica molt bé en el seu llibre El llarg procés. Cultura i política a la societat contemporània els taulers per on s'ha mogut el debat ideològic aquests últims quaranta anys, i fent un cafè vam coincidir que el que vivim avui és una certa “mort d'èxit” del projecte de Jordi Pujol: un cop reconstruïts nacionalment, afloren els altres debats: “I després de reconstruir-nos, què?”. Durant els anys 80 aquell debat a mort de nacionalisme versus cosmopolitisme, manifestament provocat per Pasqual Maragall i els antipujolistes, en el fons ja venia a anticipar que la idea de Pujol només podia desembocar en un plantejament independentista. I això ho consideraven massa provincià, massa petit o, en tot cas, molt conflictiu. I aquí ens trobem ara, en ple conflicte i sense terceres vies viables. Els Jocs Olímpics van ser, políticament, unes olimpíades entre l'agosarament (per mi, lleig i mentider) del Cobi i l'agosarament del Freedom for Catalonia dels joves activistes. El futur era Mariscal? O eren les pancartes i estelades durant el trajecte de la torxa? Què era més futur? Al final hem vist que la candidesa cosmopolita-federal de Mariscal no podia superar, ni negar, un conflicte que s'havia de produir inevitablement.

Aquest era un debat dins del famós eix nacional, contraposat al tauler de debat esquerra-dreta. És a dir, era un debat sobre la solució al problema català: l'han guanyat els nacionalistes i falta per veure si se'n surten o no, si ens en sortim o no. Però en cap cas era un debat dreta-esquerra o conservadors contra progressistes, sinó un tauler de debat de tipus identitari. Pel que fa al tauler dreta-esquerra, crec que en aquest tauler ha guanyat la dreta per incompareixença de l'adversari. Simplement, no hi ha solucions d'esquerres que semblin prou vàlides avui. Quan Podemos o Guanyem es presenten a les eleccions, no parlen tant d'esquerres i de dretes sinó de casta i no casta. El PSOE no planteja grans canvis en política socioeconòmica. El debat ideològic esquerra-dreta ha passat a ser, fins i tot, poc interessant i poc profund. Segurament té a veure amb el fet que no respon a la complexitat del món d'avui.

El tercer tauler de debat, el de conservadors contra progressistes, crec que l'han guanyat els progressistes. No per res, sinó perquè la rapidesa dels canvis tecnològics i culturals afavoreix més les actituds més obertes i dinàmiques que no pas l'immobilisme conservador (d'esquerres o de dretes). Aquest debat l'han vençut els progressistes sense baixar de l'autobús, tot i que podria donar pas a una certa llei del pèndol si tanta obertura acaba en desconcert i en desordre. Que és el que busca el PP, per cert.

Però ara hi ha un eix de debat nou, que volen fer destacar partits tan diferents com Podemos o com Ciutadans (generalitzant molt, comunistes disfressats i lerrouxistes disfressats): és el debat del nou contra el vell, el poble contra la casta. És un debat que podria semblar que guanyen els nous, per allò de l'evolució natural de les espècies, però que té tres problemes: el primer, que no són tan nous. No diuen res de tan original, i a la seva manera també són casta. El segon, que ningú no aposta per res de nou que, a més, sigui millor. Millor per a tothom, compte. I el tercer, més important: que hi ha opcions velles que s'han regenerat i rejovenit. Hi ha vells que estan molt nous. De fet, com dèiem al principi, han matat el pare i es troben davant d'un segon origen.