Brots

La nostra és una societat que la sacralitza i que tendeix a situar-la en un paradís idíl·lic però la infància mai ha estat un territori habitat per criatures angelicals, ni tampoc el paradís perdut que la nostàlgia, sempre tan tramposa, suggereix en les evocacions adultes. Ben al contrari, ni vostè ni jo hem estat mai tan cruels com quan érem adolescents, ni tan intolerants, ni tan gelosament centrats en nosaltres mateixos. Viure és conviure i socialitzar-nos una feinada de la qual tots som responsables; no hi ha manera de créixer sense adquirir responsabilitat, ni possibilitat d'esdevenir una versió mínimament acceptable d'un mateix sense exercitar intensament l'empatia. Si ens resignem a les regles de la fatalitat, al misteri o a les obscuritats de la nostra ànima, difícilment ens podrem humanitzar ni individualment, ni col·lectivament. Sota la llei absoluta del brot psicòtic ni aquest jove podrà entendre que el que va fer és espantós i que el dolor que ha propagat per l'univers irrecuperable, ni els pares acceptar i assumir dolorosament que el conreu del militarisme i el gust per les armes els situa a ells i a tots plegats en un territori fèrtil per a les tragèdies, ni la consellera d'Ensenyament haurà de reconèixer que el professorat se sent sovint a la intempèrie i que la reducció de pressupostos, recursos i plantilles té efectes desastrosos. Ni tampoc la societat podrà acceptar que la banalització i, fins i tot, la sublimació de la violència converteix aquest món en un lloc molt més inhòspit. Amb uns mitjans de comunicació que en la lluita aferrissada per l'audiència s'han dedicat a atiar els baixos instints i s'han convertit en monstres, quan s'esdevenen fets com el de l'institut Joan Fuster, la sotragada és tan intensa, l'ona expansiva es propaga amb tanta rapidesa i deixa tants incendis a punt, que els esforços de contenció i els crits a la calma són fàcils d'entendre. Sobretot si considerem que aquí es transita fàcilment de la indolència a l'autoritarisme sense aturar-se mai en la responsabilitat. Fa molts anys, en temps de guerra freda i quan la democràcia d'aquest país encara havia de trobar el seu lloc al món, Felipe González va dir que preferia morir d'una ganivetada al metro de Nova York que en un frenopàtic de Sibèria. Sibèria, aleshores, ja no era un model per a ningú i per tant la seva elecció –la seva i la dels que ens han governat aquí i allà- tenia tot el sentit que amb el temps se'ns ha anat revelant i que ara, quan el contemplem als consells d'administració de les empreses que ell mateix va privatitzar, o lluent i refet com un teixó damunt d'un iot, és perfectament òbvia. Els que mai viatgen en metro van elegir una societat desigual, desestructurada, segregada, agressiva i competitiva, que genera riquesa i pobresa i tants estímuls com frustracions.

Aquest és el model amb crisi o sense i, justament, si en algun indret se segueixen defensant els valors contraris: la igualtat, la cohesió, la tolerància i la col·laboració, és a l'escola pública. A vegades, contra els pares, la societat i la consellera.