Pòl·lux, l'estrella

Érem a casa seva, un capvespre, amb Ricard Masó i la seva esposa, poques setmanes enrere. En Ricard coneixia amb certesa la importància de la seva malaltia i la possibilitat d'una fi propera. Llevat d'això, la conversa fluïa amena, amb aquell estil temperat però sorneguer que acostumava a usar. Repartia una serenitat envejable, que convidada a oblidar la circumstància que s'esdevenia. Quan ja gairebé ens acomiadàvem, ens va assenyalar discretament una capseta que hi havia sobre la taula. En obrir-la, va aparèixer la Creu de Sant Jordi, minúscula, senzilla. La vam contemplar en silenci. Sobraven les paraules. Era un reconeixement a una vida que havia estat fidel a un país. Es condensava en aquell tros de metall coronat per una creu vermella, una història de fidelitats i de treball.

Ricard Masó –que vam acomiadar ahir, a l'església de Sant Fèlix– ha estat home dels primers dies. No s'hi ha afegit després, no ha pujat al carro, sinó que ha esdevingut pioner. De trobar-lo pertot quan es tractava d'obrar per Catalunya, en aquells anys ominosos del darrer franquisme. Era el temps de l'esperança, quan inventàvem tota mena d'iniciatives per lluitar contra l'opressió i defensar la llengua, la cultura i la pàtria. S'editaven setmanaris, revistes, diaris; s'inauguraven llibreries; es feia teatre de protesta; s'encetaven manifestacions, col·loquis, teatre i cinefòrum, premis literaris de primer ordre; s'influïa en els col·legis professionals, els sindicats obrers, els ajuntaments, mobilitzacions, cursets... Tot valia per a l'objectiu de canviar quaranta anys d'absurd. El solies trobar pertot, sense deixar mai el seu tarannà pacífic, dialogant, suau en el tracte, però segur en els principis. Influïa, però sense fer-se notar massa. Per dues vegades, em va confiar la presentació dels premis Prudenci Bertrana, i va ser un honor; així com ens vam demanar col·laboració mútua en altres circumstàncies, sempre des d'una postura reflexiva. També en el camp professional, en què va iniciar junt amb dos companys més, tècnics com ell, l'aventura de fotografiar des de l'aire àrees de terreny determinades, per fer-ne després, en un treball de camp, la delimitació i la configuració exacta. Un llegat que ara serveix per conèixer com era el territori abans de les urbanitzacions recents. Tècnica coneguda com a fotogrametria, emparada amb el rètol de Pòl·lux, estrella brillant de la constel·lació dels Bessons!

Amb ell se'n va un altre fragment d'aquella Girona feliç de les darreres dècades del segle passat. Feliç, perquè tot estava per fer. Hi havia camp per córrer, tant en el terreny polític com en el ciutadà i el cultural. Sorgien iniciatives i es donaven suport les unes a les altres. En Ricard hi ha estat,i ha tingut una vida plena. Ara, s'ha apagat una estrella.