La depressió
Té un origen sempre concret encara que per qui la pateix pugui ser desconegut. És un trencament en la pròpia autoestima produït per un fet específic que inicia un procés. Aquella seguretat amb què es viu perquè les coses es veuen d'una certa manera, perquè l'esquema dels valors propis i dels altres és estable i es preveu estable, es trenca, n'hi ha prou que s'esquerdi perquè l'entorn de certeses i principis de la persona es posi en qüestió. Aquella seguretat que un té que les coses se saben fer bé un dia esdevé dubtosa, arriba un fracàs objectiu i inqüestionable i un comença a percebre que tot allò de què et senties segur és insegur i precari i es té l'inevitable vertigen que el fracàs concret i objectiu es pot estendre, de fet s'estén a molts altres valors i capacitats personals. Del que s'estava segur de saber fer ara ja no es té cap seguretat. Del que és un paisatge sòlid de la consciència es passa a un de boirós, insegur, ple de pous, trampes i forats. La depressió comença per la incapacitat de saber si un fracàs o un desengany és un fet puntual o l'inici d'una cadena inevitable de “derrotes”.
És aquesta la llavor de la depressió perquè a partir d'aquest moment la consciència, en un acte involuntari, busca l'autoafirmació d'aquest sentiment de frustració destriant la realitat percebuda per seleccionar allò que confirma la creença, inicialment de manera inconscient i amb el temps confirmada, acceptada i assumida. Aquest seguit de percepcions confirma la teoria que necessita reafirmar el depressiu, ell no val res, el que fa és mediocre, com a persona deixa de tenir interès per als altres i de contribuir a una obra o un projecte de manera objectiva i positiva, en definitiva ha perdut l'autoestima i més endavant l'esperança de recuperar-la.
La depressió és autodestructiva perquè la consciència busca la manera de progressar demostrant uns fet que només són una part del tot, però que són inconscientment seleccionats per un mateix per continuar la destrucció de la pròpia persona. Hi ha com una veu interior que diu: mira el teu entorn, ja veuràs com el que fas és erroni, com no ha sortit bé, com la valoració dels altres és negativa i crítica, com tu t'equivoques sempre i els altres no t'entenen, no et valoren. Si la realitat confirma la teoria aquesta es reforça, si no s'oblida i s'arxiva com si no existís, només val el que és negatiu.
La depressió és perjudicial perquè fa perdre l'esperança, perquè es percep el futur pitjor que el present, perquè l'espera que la vida sempre representa es torna insuportable, perquè les hores i els dies es fan llargs i dolorosos... Però no és un procés continu i estable, té alts i baixos i hi ha moments que la voluntat de supervivència de la pròpia consciència porta a l'eufòria que és passatgera però que busca compensar el patiment i la destrucció de l'autoestima. És com un oasi en el desert que de fet té més de miratge que de realitat.
Arribats aquí la voluntat personal condueix al suïcidi. Es vol deixar de patir i es vol desaparèixer perquè la consciència porta al convenciment que la manca de valor del que es fa portarà al ridícul primer i al patetisme després. Es vol fugir discretament, no hi ha cap voluntat d'autoafirmar-se, el “jo” es fa petit en lloc de gran. La depressió està renyida amb la voluntat de confrontar-se als altres o demostrar-los quelcom... Voler morir produeix un patiment immens es consumi o no la mort d'un mateix, voler morir és pitjor que morir però hi ha sempre un pas que és la pròpia capacitat d'afrontar el fet de cometre l'única cosa que és realment irreversible, la mort. Si la depressió és profunda, arribar al suïcidi depèn de circumstàncies concretes que es poden donar o no. Un s'ha passejat tant per l'extrem del precipici que fer el pas depèn de factors incontrolables i aleatoris.
Canviar de vida pot ajudar, canviar d'entorn també, canviar de ritme i rutina també, però el mal és interior i és sobre un mateix on s'ha d'actuar. Més val fer-ho amb ajut, quan la voluntat manca, quan el pou és fondo, quan no es veu la llum, l'ajuda d'altres pot ser decisiva.
No és cert que la depressió és una malaltia de societats riques a on perquè tot està resolt la persona es mira a dintre i es concentra en un mateix. En societats pobres la depressió queda tapada per altres problemes més visibles i aparents, la pobresa, la fam, la marginalitat, la malaltia física, però és aquest un mal que es deriva de la pròpia consciència, és a dir, és inherent a l'home.
