Tots en som

L'establiment pertany a una cadena comercial, encara que no ho sembli perquè venen productes relacionats amb la mare naturalesa. Un dels dependents, bon xicot, simpàtic, treballador, etc., parla per telèfon i, quan penja, es posa a desqualificar qui era el seu interlocutor basant-se en dos desitjos: que tant de bo tots els moros que vénen en pastera s'enfonsin i es neguin, i que els que se'n salvin siguin rebuts a trets quan arribin a la costa. Aquestes dues idees les repeteix unes quantes vegades, amb diverses modulacions de veu i cridant com un energumen; a la botiga hi ha vuit o deu clients i cap no diu res llevat d'un que, amb tota la discreció possible, sense mostrar cap classe d'indignació, mirant de posar veu de psiquiatre amb pacient al sofà, mira de fer-lo raonar perquè segur que no n'hi ha per tant, etc. Que no n'hi ha per tant? –brama–, em va encarregar tal cosa i ara em diu que no pot venir a buscar-la! El client conciliador li fa veure que u: el magrebí no ha fet mutis i li ha trucat, és a dir, no se n'ha desentès, i, afegeix: quants nacionals no encarreguen taula en un restaurant i ni avisen ni s'hi presenten?; dos: el producte reservat no té caducitat i ja se'l quedarà un altre, i tres: l'encàrrec té un cost molt baix, gairebé irrisori. Però res a fer: segueix, rugint com un lleó, amb el desig explícit que a l'estret de Gibraltar les tragèdies es multipliquin, sempre davant de la indolència dels clients, que haurien pogut mostrar el desacord amb aital actitud i/o abandonar el comerç. Hem d'entendre que qui calla atorga. L'escena, verbalment violenta, porta records. Encara sentim qui comença el seu discurs amb “Jo no sóc pas racista, però...”, quan tothom sap que aquest introit és la prova del cotó, l'inequívoc diploma de racista de qui parla, encara que sembli guanyat amb presumpta mala consciència. Tenim el catalanoparlant que parla per sistema en castellà a tot aquell que identifica per la pell, les faccions, el vestit... com a vingut de fora. Hi ha el tuareg que menysprea els negres amb qui conviu des que les caravanes d'esclaus dels segles XVIII i XIX els van abandonar pels oasis. Hem vist els de no sé on del sud d'Espanya que han muntat algun sidral amb els veïns gitanos. Etc. I és que de racistes en som tots, sobretot els que presumeixen de no ser-ne. Perquè és una condició natural, dispensada per la mare natura, i només la podem mitigar, treure'ns-la parcialment de sobre, prenent el cocktail socialdemòcrata elaborat amb humanisme, filantropia, il·lustració o –va a gustos– cristianisme...