Indignació

La indignació normalment és un combustible que ens sol propulsar en la direcció que no hem d'agafar. Més aviat ens dirigeix cap a la contrària. A més, sol tenir una durada molt curta, massa per traduir-la en una acció precisa que ajudi a resoldre l'origen de la nostra emprenyada de manera correcta i civilitzada. Ens equivoquem quan utilitzem el fogot com a potència. L'hauríem d'administrar com a capacitat. Hauríem de ser capaços d'emmagatzemar aquests vigor, aquest nervi, perquè es transformés en una reserva que ens permetés ser més constants, més regulars a l'hora de reaccionar davant els problemes, les injustícies que ens trasbalsen, ja sigui en l'àmbit individual o en el social. Només des de la temperància, des del refredament, des de la pausa necessària podem buscar el camí que ens portarà a l'èxit en les nostres reclamacions. I a més ens permetrà fer-ho amb elements que afavoriran la nostra tasca, i que sempre són recomanables, com ara la ironia, la intel·ligència, el discurs estructurat i la contundència dels arguments, sense que l'exasperació ens enterboleixi. És la millor manera de canalitzar les nostres actuacions per evitar que les situacions que ens fan exclamar, que ens semblen increïbles, que ens fan patir, afectin en el futur altres persones. És l'acció continuada, del dia a dia, dels col·lectius i dels individus, vetllant per l'aplicació del sentit comú i el bon fer, la que ho permetrà. Sí, segurament és més cansat i més sacrificat estar sempre amatents que esbravar-nos amb quatre exabruptes o una queixa irada. Però és un sacrifici necessari. Si no estem disposats, tots plegats, a fer-lo, no ens estranyem després de trobar-nos el que ens anem trobant. I així, anar vivint, d'indignació en indignació i tiro perquè em toca.